El Haiku és, només, un exemple, però, per què no adaptar-ho a la resta de quadratures del cercle autoimposades per assolir el glamourque atorga la norma?

Digues allò que vols dir.
Pregunta allò que vulguis preguntar.
No suposis, no construeixis sobre el no-res i la incertesa.

Hi ha mil maneres de fer les coses, però només aquella que he triat, em definirà per la resta dels meus dies. Ja sigui la tria per acció o per omissió.

Feu un cop d’ull a la Wikipèdia fi trobareu una pinzellada sobre aquesta escola filosòfica (els qui sou de tele, més que de llibre, potser recordareu a en Neron, aquell que va cremar Roma, doncs bé, en Seneca un estoic de cap a peus, era un contemporani seu)

A grans trets i a efectes pràctics (m’estalvio d’explicar gran part de la doctrina: aquest no és el lloc adequat per fer-ho) l’estoïcisme postula que per ser lliures, per sentir-nos lliures, hem de deslliurar-nos de les coses materials, no hem de sentir necessitat de tenir coses o de voler ser famós i gran. Sigui dit que al mateix Sèneca se l’acusava de ser un pel hipòcrita, ja que tenia moltes propietats i era conseller del princeps (Nero). Els seus detractors deien que era molt fàcil ser auster quan no tens necessitat de lluitar per viure. Sigui com sigui, en Seneca va sobreviure a les insinuacions malicioses del seu temps i ha arribat fins avui amb la reputació neta i lluent, de fet, en Michel de Montaigne era un gran admirador del filòsof romà i la seva obra beu del pensament de Seneca.

Com sempre, volent dibuixar la fulla d’un arbre, he acabat pintant tot un paisatge boscos. El despreniment de lo material no cal que sigui un “vendre la casa i el cotxe i anar-nos-en a viure sota un pont”, només cal observar-nos i ser conscients de què sentim quan veiem un cotxe com (mireu-vos aquest article de Enric Gil). Jo he dit “observant-nos” però hauria pogut dir, també, “meditant”. La meditació i la auto-observació podrien ben bé passar per conceptes sinònims i per mi ho son, ara bé, meditar es relaciona molt fàcilment en seure al terra amb les cames creuades i patir mal d’espatlla o acabar dolorit, mentre que la observació la pots fer assegut al sofà de casa, còmodament. Al cap i a la fi, lo que importa és resultat final. Son diferents maneres d’anomenar la recerca de l’essència de l’esser humà.

Fem un petit exercici d’honestedat? Si us diguessin que heu de morir en, posem per cas, sis mesos, per què (per quina cosa, quin motiu o raó) ploraríeu? És a dir, per què faríeu un pacte amb el diable per viure més? I , com deia, és un breu exercici d’honestedat, no cal que em contesteu, si no voleu.

Salutacions

PS: Aqui us deixo l’enllaç a dos conceptes interessants:

• Ataraxia
• Upeksa

No se si això que estic escrivint és un altre assaig, una crítica a la tendència actual o pèrdua de temps en divendres tarda. Sigui com sigui, crec que en aquesta mena d’escrits s’exagera una mica sobre això de la tecnologia, o sigui que he decidit dir la meva. Ara us fico en antecedents.

Abans de l’Hiper.

Abans d’això no hi havia res, tret de foscor e incertesa, ganes de coneixement i frustració per no poder-lo obtenir: mentida! Abans d’això hi havia un tipus de vida adequat al nivell de informació que rebia l’individu. Des de la aparició de la impremta i fins als nostres dies l’home ha estat assetjat per multitud de publicacions periòdiques de tot caire: polítiques, literàries, i ja en els orígens de la premsa escrita, quan en un paper –tamany llençol de llit de matrimoni- s’hi trobava informació sobre multitud d’aspecte de la vida quotidana, ja es podia parlar de proto-hipertext.

Després de l’Hiper.

I actualment, només ha canviat el suport de la informació. Qui vol estar informat busca, qui no, llegeix una novel·la o mira la televisió. En l’era de internet hom parla d’una hiperacceleració o hiperparal·lelització dels fluxes de informació que rebem (quines expressions tant lletges i complicades) i s’invente paraules amb el prefix "hiper" (com segurament haurien pogut ser inventades pels lectors de qualsevol periòdic dels anys ’30)

La veritat és que jo no crec que hagi canviat res, res en essència, vull dir. Senzillament som conscients de que estem en temps de canvis (canvi més o menys important) i ens fixem en nosaltres. És cert, però que aquest allau d’informació genera comportaments molt sorprenents i curiosos. Eus ací uns quants:

En els ferrocarrils.

Més d’un cop -per no dir cinc-cents- he vist gent que al entrar al ferrocarril (Plaça Catalunya, Origen i destí de la línia S2 dels FFGG) deixen la jaqueta o el que diguin en un seient lliure -per reservar-lo- i busquen com a desesperats qualsevol exemplar de periòdic d’aquests que son gratuïts. He vist gent que surt del vagó on ha reservat lloc i va al vagó del darrera a buscar-lo. N’agafen tants com poden (de diferents, és clar).

En les papereres.

Era assegut esperant un taxi quan s’acosta un noi ben vestit, amb una bossa d’ordinador portàtil penjada a l’espatlla i sabates llustroses (quanta filigrana per dir que era un noi com jo o com qualsevol altre, és a dir, que aparentava no passar dificultats econòmiques) enlloc de seure al banc on jo era, es dirigí a la paperera que tenia a la meva dreta, mira una mica, hi fica la ma i treu dos exemplars d’aquests periòdics, llavors sí, s’assegué al banc on jo era assegut.

I com aquests exemples en conec altres. Sembla que la gent tingui necessitat de saber. O bé de saber, saber què passa al món, o bé de no sentir-se inferior als seus contertulis en no tenir cap informació/cosa curiosa de què parlar mentre es pren el cafè a la feina, per això busca amb tanta avidesa les fonts d’informació, generalment mal redactada i amb uns titulars més valuosos que la pròpia noticia (valuosos per la manera en que estan escrits, sempre se’n pot fer broma pels disbarats que diuen en voler dir una altra cosa)

Fins ara era la moda. És moda aquesta bota, aquesta faldilla, aquest polo, aquest xPod, ara és moda la informació: saber qui ha fet què, trobar aquella noticia que ningú no s’hi ha fixat i et fa ser "el rei" de la conversa durant un moment –el del café. Si la moda elevava l’individu de baix status a un esser "contemplable" per la resta de mortals, la informació permet que hom se senti involucrat en la societat que reflexa aquesta informació, per que aquesta és una eina per dir: "-Ei, aquí estic jo, i hi estic per que sé".

Certament em fa passar una bona estona aquell personatge que entra al tren i enlloc de buscar seient, busca periòdic, si us en fixeu -feu-ho- veureu que mou el cap com un felí, estira el coll, aixeca ells ulls, els acluca per aguditzar la vista (instants abans de llançar-se sobre la presa) i veure si realment es tracta del 20minuts o del ADN i finalment s’hi llança. Digne del National Geographic, però que en lloc de produir-se la acció en la sabana africana, es produeix en un vagó de tren.

Amb internet passa el mateix, exactament el mateix. Tothom vol saber aquella pàgina d’on baixar-se pel·lícules, encara que sap que no tindrà prou temps vital per baixar-se-les totes, però que és feliç en dir que a casa seva en té set mil.

Quan la informació que la gent busca no és útil per l’individu la explicació al fet de buscar-la o voler-hi accedir a (a quantitats ingents de informació) l’hem de buscar en la medicina/psicologia: patologies socials i del comportament. Tenir aquella informació, aquella pàgina web, allò que ningú altre no té, ens fa especial, ens fa sentir diferents.

Tret de les persones que es dediquen a la notícia, a quanta gent mínimament culta veureu "perseguir" àtoms de informació? Jo vaig amb el meu llibre, i no m’omple –no em serveix de res- anar amb deu diaris a sota el braç. Jo tinc un llibre que m’entreté, que em fa vibrar i passar bones estones i em permet imaginar coses fabuloses. La meva necessitat de informació -de noticies del mon- la supleixen els telenotícies.

… Continuaré en un altre moment…

Recordo que els meus amics, i jo mateix, des de ben petits treballàvem amb els pares: érem nens ramaders i pagesos, després de les classes (d’EGB) anàvem al camp a aprendre a fer la feina que era possible que féssim la resta dels nostres dies si no funcionàvem prou bé amb els estudis. Apreníem a esporgar els arbres, a cuidar els porcs i les vaques i a conduir un tractor amb el seu respectiu remolc; apreníem els principis bàsics de la vida i així, si les coses en un futur anaven "mal dades", sempre podíem tornar a la terra per continuar vivint.

En un futur proper ens veurem abocats, sense remei, a la fam, perquè ni IKEA, amb tota la seva bona voluntat i saber fer, podrà moblar totes les oficines i despatxos que els nous pares demanen i demanaran pels respectius fills! La distància entre el productor i el consumidor s’està fent gran, gairebé insalvable, el productor es cansa de produir i desitja que els seus fills siguin com els del consumidor i gestor i es passin la vida asseguts en una oficina.

Especulem durant un paràgraf

Veig una família que viu en una bona casa familiar, dos plantes i un jardinet. Una mica més enllà de la tanca que separa la finca de la dels seus veïns, hi ha les parcel·les de “producció bàsica”, petits camps de conreu de, com el seu nom -inventat- indica, productes bàsics de consum: tomàquets, faves i mongetes, una mica de fruita i, els de més recursos, amb una petita granja. Tota ella automatitzada. Aquesta família, juntament amb les altres veïnes, constituirien una petita cooperativa, de manera que els productes que una d’elles no produís, ho fes una altra. Aquest procés, és clar, estaria totalment automatitzat. El pares treballen a la ciutat -al centre- i nens, van a l’escola o, potser, tenen l’aula allí mateix, al menjador.

La unitat familiar com a unitat productora-consumidora

Suïcidi assistit.

Altrament anomenat eutanàsia. Ens volen fer viure cent-cinquanta anys, tant si volem com si no i, qui ens pagarà la pensió? Qui ens donarà menjar? Qui produirà? Perquè, si vivim més, generem més despeses i consumim més. Seguiu vosaltres mateixos la cadena de dependències.

La única preocupació és viure, sigui de manera natural o antinatural (burlant els mecanismes d’envelliment de la natura i mantenint, per mitjans artificiosos, la durada d’una vida) sense tenir en compte altres factors que també influiran en la qualitat de vida futura o la "sostenibilitat" de la mateixa de forma independent. I es que no pensem "globalment" (ara que el terme "globalitat" i els seus derivats estan tant de moda)

El problema que tenen aquests problemes (valgui la redundància) és que nosaltres no els patirem i, per tant, confiem que algú, en un futur de ciència ficció, ens ho slucionarà. D’altra banda, tampoc no estem en temps de revolucions i cap revolució agrària o econòmica ens solucionarà la papereta, perquè la dinàmica social actual esvaeix qualsevol indici de revolució -canvi sobtat i per la força(obligat o no natural): ens hem protegit, també, contra les revolucions que, en molts casos, son el mecanisme de la evolució.

Fins aquí les especulacions d’un divendres de pont.

Salutacions.

PS: La imatge ha estat extreta de la WIKIPÈDIA

És freqüent llegir sobre amors i desamors, infidelitats i maquinacions policíaques i a la gent que se la veu amb un llibre de ciència ficció sota el braça se la titlla de raret, de friqui o alguna cosa pitjor. I és que sembla que hem oblidat que la evolució tecnològica i científica ha estat originada per imaginacions inquietes que van més enllà de llegir aquell problema de veïnatge que han vist cent cops al “Diario de la Dolores” (o era Patricia?).

Hi ha històries fantàstiques que podrien fer pensar molt i molt al lector, si fossin escrites. Però sempre llegim el mateix i no ens arrisquem a rés nou. I no estic dient que busquem autors super-progres que escriguin lletrejant al inrevés o que canviïn la estructura de la oració per voler semblar diferents; estic dient que cal buscar autors que canviïn el fons enlloc de la forma. N’hi ha.

Segur que si busqueu una mica, en trobareu. Només cal que us atreviu a llegir allò que normalment us fa por (no sigui que us diguin que sou rarets) llegir.

Com a editor, he rebut obres eròtiques, poètiques, històriques, totes elles assolides amb més o menys fortuna, similars a altres cent ja publicades, però fins ara ningú no s’ha atrevit a enviar-me res de ciència ficció. Compte, la ciència ficció no té per que tractar de “naus espacials” o robots, tot i que normalment ho faci, ja que son les persones amb especialitats científiques –tecnològiques- les que tenen més capacitat inventiva, les més curioses, les que es pregunten per les conseqüències de coses que encara no existeixen (és a dir, que miren dos passes més enllà de lo actual) en contraposició de qui construeix una història basada en les pel·lícules que ha vist, o en els esdeveniments històrics que li han explicat, o ha llegit, altres cent cops.

Salutacions,

I no se’ns acut preguntar a l’amo de tants llibres sobre les coses del mon i sobre els sabers secrets de la humanitat, clar, nosaltres suposem que tots els llibres que té han estat llegits i ell sap que ho creiem.

Aparença.

Tot això ve a propòsit del nous dispositius electrònics que, tard o d’hora, substituiran el llibre de paper. Tindran capacitat per milers de llibres (ja la hi tenen) i el coneixement que contindran en format digital serà igual de bo, o dolent, vàlid o invàlid, encertat o no, que pugui tenir qualsevol llibre de paper.

Què fa, doncs, que tot autor –autor novell, principalment- prefereixi la “paperificació” a la divulgació de la seva obra? Jo només hi veig una resposta: la vanitat. L’orgull de tenir alguna cosa que et fa exclusiu.

D’aquesta vanitat se n’aprofiten les noves editorials del tipus POD (print on demand) que ofereixen als autors que no troben editorial la possibilitat de imprimir el seu llibre.

En el passat l’objectiu era difondre el pensament, avui es tracta de difondre el paper.

Intueixo que aquest serà el primer esborrany d’una sèrie d’articles sobre aquest tema.

Fins aviat.

Salutacions

La tecnologia, i més concretament aquella que afavoreix el moviment de informació, està canviant la societat. De fet, no crec que triguem massa en tornar a definir la Democràcia, doncs ens estem acostant a un lloc on la majoria, tot i tenir el pes dels vots, no pot evitar que la minoria ‘faci’ per que aquesta s’autoorganitza de forma autònoma i, senzillament, exclourà la majoria que no combrega amb ella.

Salutacions.

Avui, però, qui disposi d’una connexió a la xarxa ja és capaç de triar què vol veure, quina opinió política vol rebre i si no s’és una sola de sabata, voldrem coneixer altres opinions alternatives (més que res per que ara, el tenir la oportunitat de saber i no aprofitar-la, et fa reu de ser insultat, lleument, és clar)

 Si abans el mitjans de comunicació eren considerats la mateixa informació, ara han esdevingut (o estan en procés d’esdevenir) un altre lloc on contrastar-la.  

I ara jo soc l’exemple: en llevar-me cada matí i lo primer que faig abans de sortir de casa és passar a fer una ullada per la blogsfera, que és realment un nou e importantissim mitjà de comunicació i de movilització d’idees.

Que no se us escapi.

Salutacions,