No se si això que estic escrivint és un altre assaig, una crítica a la tendència actual o pèrdua de temps en divendres tarda. Sigui com sigui, crec que en aquesta mena d’escrits s’exagera una mica sobre això de la tecnologia, o sigui que he decidit dir la meva. Ara us fico en antecedents.

Abans de l’Hiper.

Abans d’això no hi havia res, tret de foscor e incertesa, ganes de coneixement i frustració per no poder-lo obtenir: mentida! Abans d’això hi havia un tipus de vida adequat al nivell de informació que rebia l’individu. Des de la aparició de la impremta i fins als nostres dies l’home ha estat assetjat per multitud de publicacions periòdiques de tot caire: polítiques, literàries, i ja en els orígens de la premsa escrita, quan en un paper –tamany llençol de llit de matrimoni- s’hi trobava informació sobre multitud d’aspecte de la vida quotidana, ja es podia parlar de proto-hipertext.

Després de l’Hiper.

I actualment, només ha canviat el suport de la informació. Qui vol estar informat busca, qui no, llegeix una novel·la o mira la televisió. En l’era de internet hom parla d’una hiperacceleració o hiperparal·lelització dels fluxes de informació que rebem (quines expressions tant lletges i complicades) i s’invente paraules amb el prefix "hiper" (com segurament haurien pogut ser inventades pels lectors de qualsevol periòdic dels anys ‘30)

La veritat és que jo no crec que hagi canviat res, res en essència, vull dir. Senzillament som conscients de que estem en temps de canvis (canvi més o menys important) i ens fixem en nosaltres. És cert, però que aquest allau d’informació genera comportaments molt sorprenents i curiosos. Eus ací uns quants:

En els ferrocarrils.

Més d’un cop -per no dir cinc-cents- he vist gent que al entrar al ferrocarril (Plaça Catalunya, Origen i destí de la línia S2 dels FFGG) deixen la jaqueta o el que diguin en un seient lliure -per reservar-lo- i busquen com a desesperats qualsevol exemplar de periòdic d’aquests que son gratuïts. He vist gent que surt del vagó on ha reservat lloc i va al vagó del darrera a buscar-lo. N’agafen tants com poden (de diferents, és clar).

En les papereres.

Era assegut esperant un taxi quan s’acosta un noi ben vestit, amb una bossa d’ordinador portàtil penjada a l’espatlla i sabates llustroses (quanta filigrana per dir que era un noi com jo o com qualsevol altre, és a dir, que aparentava no passar dificultats econòmiques) enlloc de seure al banc on jo era, es dirigí a la paperera que tenia a la meva dreta, mira una mica, hi fica la ma i treu dos exemplars d’aquests periòdics, llavors sí, s’assegué al banc on jo era assegut.

I com aquests exemples en conec altres. Sembla que la gent tingui necessitat de saber. O bé de saber, saber què passa al món, o bé de no sentir-se inferior als seus contertulis en no tenir cap informació/cosa curiosa de què parlar mentre es pren el cafè a la feina, per això busca amb tanta avidesa les fonts d’informació, generalment mal redactada i amb uns titulars més valuosos que la pròpia noticia (valuosos per la manera en que estan escrits, sempre se’n pot fer broma pels disbarats que diuen en voler dir una altra cosa)

Fins ara era la moda. És moda aquesta bota, aquesta faldilla, aquest polo, aquest xPod, ara és moda la informació: saber qui ha fet què, trobar aquella noticia que ningú no s’hi ha fixat i et fa ser "el rei" de la conversa durant un moment –el del café. Si la moda elevava l’individu de baix status a un esser "contemplable" per la resta de mortals, la informació permet que hom se senti involucrat en la societat que reflexa aquesta informació, per que aquesta és una eina per dir: "-Ei, aquí estic jo, i hi estic per que sé".

Certament em fa passar una bona estona aquell personatge que entra al tren i enlloc de buscar seient, busca periòdic, si us en fixeu -feu-ho- veureu que mou el cap com un felí, estira el coll, aixeca ells ulls, els acluca per aguditzar la vista (instants abans de llançar-se sobre la presa) i veure si realment es tracta del 20minuts o del ADN i finalment s’hi llança. Digne del National Geographic, però que en lloc de produir-se la acció en la sabana africana, es produeix en un vagó de tren.

Amb internet passa el mateix, exactament el mateix. Tothom vol saber aquella pàgina d’on baixar-se pel·lícules, encara que sap que no tindrà prou temps vital per baixar-se-les totes, però que és feliç en dir que a casa seva en té set mil.

Quan la informació que la gent busca no és útil per l’individu la explicació al fet de buscar-la o voler-hi accedir a (a quantitats ingents de informació) l’hem de buscar en la medicina/psicologia: patologies socials i del comportament. Tenir aquella informació, aquella pàgina web, allò que ningú altre no té, ens fa especial, ens fa sentir diferents.

Tret de les persones que es dediquen a la notícia, a quanta gent mínimament culta veureu "perseguir" àtoms de informació? Jo vaig amb el meu llibre, i no m’omple –no em serveix de res- anar amb deu diaris a sota el braç. Jo tinc un llibre que m’entreté, que em fa vibrar i passar bones estones i em permet imaginar coses fabuloses. La meva necessitat de informació -de noticies del mon- la supleixen els telenotícies.

… Continuaré en un altre moment…