Feu un cop d’ull a la Wikipèdia fi trobareu una pinzellada sobre aquesta escola filosòfica (els qui sou de tele, més que de llibre, potser recordareu a en Neron, aquell que va cremar Roma, doncs bé, en Seneca un estoic de cap a peus, era un contemporani seu)

A grans trets i a efectes pràctics (m’estalvio d’explicar gran part de la doctrina: aquest no és el lloc adequat per fer-ho) l’estoïcisme postula que per ser lliures, per sentir-nos lliures, hem de deslliurar-nos de les coses materials, no hem de sentir necessitat de tenir coses o de voler ser famós i gran. Sigui dit que al mateix Sèneca se l’acusava de ser un pel hipòcrita, ja que tenia moltes propietats i era conseller del princeps (Nero). Els seus detractors deien que era molt fàcil ser auster quan no tens necessitat de lluitar per viure. Sigui com sigui, en Seneca va sobreviure a les insinuacions malicioses del seu temps i ha arribat fins avui amb la reputació neta i lluent, de fet, en Michel de Montaigne era un gran admirador del filòsof romà i la seva obra beu del pensament de Seneca.

Com sempre, volent dibuixar la fulla d’un arbre, he acabat pintant tot un paisatge boscos. El despreniment de lo material no cal que sigui un “vendre la casa i el cotxe i anar-nos-en a viure sota un pont”, només cal observar-nos i ser conscients de què sentim quan veiem un cotxe com (mireu-vos aquest article de Enric Gil). Jo he dit “observant-nos” però hauria pogut dir, també, “meditant”. La meditació i la auto-observació podrien ben bé passar per conceptes sinònims i per mi ho son, ara bé, meditar es relaciona molt fàcilment en seure al terra amb les cames creuades i patir mal d’espatlla o acabar dolorit, mentre que la observació la pots fer assegut al sofà de casa, còmodament. Al cap i a la fi, lo que importa és resultat final. Son diferents maneres d’anomenar la recerca de l’essència de l’esser humà.

Fem un petit exercici d’honestedat? Si us diguessin que heu de morir en, posem per cas, sis mesos, per què (per quina cosa, quin motiu o raó) ploraríeu? És a dir, per què faríeu un pacte amb el diable per viure més? I , com deia, és un breu exercici d’honestedat, no cal que em contesteu, si no voleu.

Salutacions

PS: Aqui us deixo l’enllaç a dos conceptes interessants:

• Ataraxia
• Upeksa

Recordo que els meus amics, i jo mateix, des de ben petits treballàvem amb els pares: érem nens ramaders i pagesos, després de les classes (d’EGB) anàvem al camp a aprendre a fer la feina que era possible que féssim la resta dels nostres dies si no funcionàvem prou bé amb els estudis. Apreníem a esporgar els arbres, a cuidar els porcs i les vaques i a conduir un tractor amb el seu respectiu remolc; apreníem els principis bàsics de la vida i així, si les coses en un futur anaven "mal dades", sempre podíem tornar a la terra per continuar vivint.

En un futur proper ens veurem abocats, sense remei, a la fam, perquè ni IKEA, amb tota la seva bona voluntat i saber fer, podrà moblar totes les oficines i despatxos que els nous pares demanen i demanaran pels respectius fills! La distància entre el productor i el consumidor s’està fent gran, gairebé insalvable, el productor es cansa de produir i desitja que els seus fills siguin com els del consumidor i gestor i es passin la vida asseguts en una oficina.

Especulem durant un paràgraf

Veig una família que viu en una bona casa familiar, dos plantes i un jardinet. Una mica més enllà de la tanca que separa la finca de la dels seus veïns, hi ha les parcel·les de “producció bàsica”, petits camps de conreu de, com el seu nom -inventat- indica, productes bàsics de consum: tomàquets, faves i mongetes, una mica de fruita i, els de més recursos, amb una petita granja. Tota ella automatitzada. Aquesta família, juntament amb les altres veïnes, constituirien una petita cooperativa, de manera que els productes que una d’elles no produís, ho fes una altra. Aquest procés, és clar, estaria totalment automatitzat. El pares treballen a la ciutat -al centre- i nens, van a l’escola o, potser, tenen l’aula allí mateix, al menjador.

La unitat familiar com a unitat productora-consumidora

Suïcidi assistit.

Altrament anomenat eutanàsia. Ens volen fer viure cent-cinquanta anys, tant si volem com si no i, qui ens pagarà la pensió? Qui ens donarà menjar? Qui produirà? Perquè, si vivim més, generem més despeses i consumim més. Seguiu vosaltres mateixos la cadena de dependències.

La única preocupació és viure, sigui de manera natural o antinatural (burlant els mecanismes d’envelliment de la natura i mantenint, per mitjans artificiosos, la durada d’una vida) sense tenir en compte altres factors que també influiran en la qualitat de vida futura o la "sostenibilitat" de la mateixa de forma independent. I es que no pensem "globalment" (ara que el terme "globalitat" i els seus derivats estan tant de moda)

El problema que tenen aquests problemes (valgui la redundància) és que nosaltres no els patirem i, per tant, confiem que algú, en un futur de ciència ficció, ens ho slucionarà. D’altra banda, tampoc no estem en temps de revolucions i cap revolució agrària o econòmica ens solucionarà la papereta, perquè la dinàmica social actual esvaeix qualsevol indici de revolució -canvi sobtat i per la força(obligat o no natural): ens hem protegit, també, contra les revolucions que, en molts casos, son el mecanisme de la evolució.

Fins aquí les especulacions d’un divendres de pont.

Salutacions.

PS: La imatge ha estat extreta de la WIKIPÈDIA

És freqüent llegir sobre amors i desamors, infidelitats i maquinacions policíaques i a la gent que se la veu amb un llibre de ciència ficció sota el braça se la titlla de raret, de friqui o alguna cosa pitjor. I és que sembla que hem oblidat que la evolució tecnològica i científica ha estat originada per imaginacions inquietes que van més enllà de llegir aquell problema de veïnatge que han vist cent cops al “Diario de la Dolores” (o era Patricia?).

Hi ha històries fantàstiques que podrien fer pensar molt i molt al lector, si fossin escrites. Però sempre llegim el mateix i no ens arrisquem a rés nou. I no estic dient que busquem autors super-progres que escriguin lletrejant al inrevés o que canviïn la estructura de la oració per voler semblar diferents; estic dient que cal buscar autors que canviïn el fons enlloc de la forma. N’hi ha.

Segur que si busqueu una mica, en trobareu. Només cal que us atreviu a llegir allò que normalment us fa por (no sigui que us diguin que sou rarets) llegir.

Com a editor, he rebut obres eròtiques, poètiques, històriques, totes elles assolides amb més o menys fortuna, similars a altres cent ja publicades, però fins ara ningú no s’ha atrevit a enviar-me res de ciència ficció. Compte, la ciència ficció no té per que tractar de “naus espacials” o robots, tot i que normalment ho faci, ja que son les persones amb especialitats científiques –tecnològiques- les que tenen més capacitat inventiva, les més curioses, les que es pregunten per les conseqüències de coses que encara no existeixen (és a dir, que miren dos passes més enllà de lo actual) en contraposició de qui construeix una història basada en les pel·lícules que ha vist, o en els esdeveniments històrics que li han explicat, o ha llegit, altres cent cops.

Salutacions,

I no se’ns acut preguntar a l’amo de tants llibres sobre les coses del mon i sobre els sabers secrets de la humanitat, clar, nosaltres suposem que tots els llibres que té han estat llegits i ell sap que ho creiem.

Aparença.

Tot això ve a propòsit del nous dispositius electrònics que, tard o d’hora, substituiran el llibre de paper. Tindran capacitat per milers de llibres (ja la hi tenen) i el coneixement que contindran en format digital serà igual de bo, o dolent, vàlid o invàlid, encertat o no, que pugui tenir qualsevol llibre de paper.

Què fa, doncs, que tot autor –autor novell, principalment- prefereixi la “paperificació” a la divulgació de la seva obra? Jo només hi veig una resposta: la vanitat. L’orgull de tenir alguna cosa que et fa exclusiu.

D’aquesta vanitat se n’aprofiten les noves editorials del tipus POD (print on demand) que ofereixen als autors que no troben editorial la possibilitat de imprimir el seu llibre.

En el passat l’objectiu era difondre el pensament, avui es tracta de difondre el paper.

Intueixo que aquest serà el primer esborrany d’una sèrie d’articles sobre aquest tema.

Fins aviat.

Salutacions

La tecnologia, i més concretament aquella que afavoreix el moviment de informació, està canviant la societat. De fet, no crec que triguem massa en tornar a definir la Democràcia, doncs ens estem acostant a un lloc on la majoria, tot i tenir el pes dels vots, no pot evitar que la minoria ‘faci’ per que aquesta s’autoorganitza de forma autònoma i, senzillament, exclourà la majoria que no combrega amb ella.

Salutacions.

Avui, però, qui disposi d’una connexió a la xarxa ja és capaç de triar què vol veure, quina opinió política vol rebre i si no s’és una sola de sabata, voldrem coneixer altres opinions alternatives (més que res per que ara, el tenir la oportunitat de saber i no aprofitar-la, et fa reu de ser insultat, lleument, és clar)

 Si abans el mitjans de comunicació eren considerats la mateixa informació, ara han esdevingut (o estan en procés d’esdevenir) un altre lloc on contrastar-la.  

I ara jo soc l’exemple: en llevar-me cada matí i lo primer que faig abans de sortir de casa és passar a fer una ullada per la blogsfera, que és realment un nou e importantissim mitjà de comunicació i de movilització d’idees.

Que no se us escapi.

Salutacions,

No crec que hagi de ser així.

El sol fet de escriure ja ens enriqueix -allà on sigui que ho fem- i, si a més, ens permet dir la nostra, millor encara, per que estarem creant opinió o bé contrastant-la amb altres persones.

Encara hi ha la creença que el paper, lo que s’escriu/edita en paper, és de més qualitat o gaudeix d’un estatus superior a lo que puguem trobar per la xarxa. Fals. És cert, però, que qui està acostumat a escriure en paper veu més difícil la incorporació al mon digital i segueix infravalorant aquest mitjà de transferència de informació, però això té data de caducitat: ens trobem en un punt en que les noves generacions estan ?estem- prenent el relleu, i aquest relleu implica també un relleu tecnològic. Potser el terme adient no sigui “relleu” sinó convivència, convivència del paper amb la pantalla (que acaba essent del paper amb el paper, per que hom s’imprimeix allò que vol llegir en calma i assegut al seu sofà preferit); fixeu-vos que ja ni tan sols és convivència, per que no hi ha una competència per guanyar terreny o lectors, es tracta de la aparició d’una altra via ?la digital- per trametre informació, de fet, potser ara, el paper tornarà a ser el que havia de ser: una simple superfície, un mitjà, una eina de transferència.

En aquest moment el paper modifica la informació que tramet en donar-li una  credibilitat afegida el fer entendre que només s’imprimeix -es publica- allò que és de qualitat, per què no em direu que no hi ha autèntiques misèries que s’han venut com a grans obres literàries, assaigs suposadament “trencadors” o… bé, busqueu per la vostra biblioteca, segur que trobeu alguna obra decebedora i unes quantes de passables, tant és, així que es considera que l’autor que s’edita ell mateix ho fa per que cap altra editorial ha considerat bo el seu material.

Escriure a les nostres webs, o a la dels nostres amics, professors, instituts o universitats és un acte de comunicació, sempre, tan vàlid com fer-ho en paper, la diferència rau en que la inversió que faria l’editor per distribuir els nostres escrits és nul·la per la senzilla raó que nosaltres mateixos generem i distribuïm la informació llavors no és de estranyar que el negoci editorial no difongui la cultura en format digital, senzillament per que, en primer lloc no li resulta rentable i en segon lloc per que a hores d’ara encara no hem trobat una manera de fer-ho.

L’últim suport de lectura acaba essent el paper, encara que el de difusió hagi estat la xarxa i, finalment, la pantalla d’un ordinador, per tant, no hi ha competència entre l’obra difosa en paper  i la difosa per la xarxa (per que tot acaba imprimint-se) però, evidentment, el paper afegeix un estatus a la informació tramesa que la xarxa encara no pot donar.

Potser caldria fer uns passos enrere i tornar als orígens de la impremta on qui volia fer públiques les seves idees s’havia de buscar la vida i els mitjans per fer-ho. Massa intermediaris acaben corrompent el producte final, encara que molts cops sembli que en facin una selecció.

Al final de tot aquest raonament hi ha una víctima clara: l’autor novell, aquell que no ha guanyat -encara- cap premi, que no el coneix ningú i que la quantitat ingent d’obres que es presenten a concurs juntament amb l’estat d’ànim d’un jurat en un moment donat, pot fer que mai arribi a guanyar un premi.

Hi ha una possible solució per sortir del pas i ve donada pel nou mitjà de comunicació: internet. Un escriptor, un cop ha creat la seva obra pot anar al Registre de Propietat Intel·lectual per registrar-la i, en aquell moment, ja poc començar a fer-la pública i això vol dir penjar-ne alguns fragments en la seva web (blog, etc.) i que sigui l’editor qui s’ho treballi i qui ho busqui, per que tard o d’hora aquest mitjà de comunicació acabarà essent tan important com el paper per que donarà un altre nou valor afegit a la informació -en aquest cas, l’obra- i serà la possibilitat d’arribar a desenes de persones al mateix temps. Cal potenciar i creure en aquest mitjà i en aquest valor afegit.

Bé, aquí queda aquesta reflexió. Què en penseu?

Podeu deixar algun comentari o escriure’m a alex@quatrecoses.cat

Salutacions