La llum és lo que ens permet veure als altres i, per tant, veure’ns a nosaltres mateixos com a “no-altres”, però això és així perquè nosaltres som com som: de carn i ossos i amb un sistema sensorial que la utilitza –i els efectes que aquesta causa en la natura- per identificar objectes, moure’ns, viure, etc. Si funcionem així, quina necessitat hi ha de menystenir-nos utilitzant adjectius i proposicions negatives en construir la nostra realitat o, fins i tot, a nosaltres mateixos? Per què això de “falsa individualitat”? En tot cas, caldria preguntar-se què entenia l’autor per “individualitat”. La única manera en la que podem assolir-la és gràcies a la observació dels altres i això, a la vegada, podem fer-ho gràcies a la llum, sigui quina sigui aquesta llum: agent físic (la llum de sempre), la llum que ens ofereix el coneixement, etc. Qualsevol eina o agent que permeti diferenciar-nos dels altres, és essencial per construir-nos i és absolutament absurd renunciar a allò que som!

I per acabar, el pensament al que feia referència en el primer paràgraf deia alguna cosa com: allò que és ocult, que no se’ns manifesta, és l’origen de l’ésser. Hem tornat a renunciar. I situem, en allò que ens resulta inabastable i incomprensible, la nostra essència. Suposo que ho fem perquè no volem creure que aquesta sigui tan transitòria i puntual, irrellevant, com la nostra carn. Ens entestem en voler ser immortals. I no ens adonem que possiblement ja ho som, però d’una manera més fàcil d’entendre, tan fàcil, que no hi pesem. Clar que, acceptar una cosa fàcil –que pot ser acceptada per tothom- no ens fa diferents i, per tant, la rebutgem automàticament: som i deixem de ser al ritme de la tendència de la majoria –o és al ritme invers de la tendència de la majoria?- sigui com sigui, estem com un llum.

Construim incansablement conceptes nous sobre paraules velles i ja no debatem sobre les idees que pretenem comunicar amb aquestes paraules, sinó sobre les mateixes paraules.

Salutacions.

PS: la imatge ha estat extreta d’aquí.

Sense complicar-me massa: s’anomenen Serif aquelles tipografies adornades i Sans-Serifs aquelles que son sense (Sans) Serif, es a dir, les no adornades.

Com podeu veure en aquesta imatge (superior-esquerra) les tipografies Serif tenen aquells acabats que els dona un toc clàssic i, com tot lo clàssic, elegant.

A diferència de les Serif, les Sans, son seques i ben tallades i donen molt més joc a l’hora d’utilitzar-les en una pàgina web. Podríem dir que son més neutres.

En aquest punt jo he de dir, com introduïa en el titol d’aquest escrit, que jo prefereixo –jo soc- Serif.  

Hi ha estudis acadèmics que recomanen l’ús de la tipografia SERIF per a llibres o altres escrits en paper, així com SANS-SERIF per els usos informàtics (pantalles d’ordinadors, telèfons mòbils, cartelleria de tràfic i senyals que calgui interpretar ràpidament), és clar que, tot depèn de la mida de la lletra. Si un escrit utilitzat en un ordinador té una bona mida de lletra, la Serif li donarà aquell toc de distinció i elegància que atorga lo clàssic, a la vegada que farà més harmoniosa la lectura.

Vestir la web amb una Sèrif o amb Sans-[Sèrif] dependrà de la resta de complements, perquè, al cap i a la fi, el tipus de lletra és com les ratlles d’un vestit de ratlla-diplomàtica o com la bossa de ma que fa conjunt amb les sabates i, alhora, amb el color de les ungles (de les mans i/o els peus). Sense el complement la cosa funciona igual, però no serà perfecte i podria arribar a cansar. Quantes vegades un bon vestit salva el contingut (per molt que la bellesa es trobi a l’interior… de la persona que hi ha a dins del vestit, aquesta bellesa no és lo primer que es veu al mirar-se-la)

Salutacions.

PS: tot i declarar-me sèrif, aquesta web que llegiu és sans. El disseny és sans, la lletra ha de ser sans.

PS 2: que, per què tanta perfecció? Tampoc no és tanta la perfecció que proposo assolir al fer lligar una tipografia amb un estil, però em puc –i vull- permetre, en aquest cas, fer les coses bé.

Video ergo sum

Si Descartes hagués dit: “M’observo, llavors, existeixo” ens hauríem estalviat molta retòrica sobre la seva idea que, en el fons, diu que si hi ha un observador que observa els meus estats mentals, és que hi ha estats mentals per observar i, si aquest observador soc jo mateix, llavors puc dir que existeixo, perquè, a més de l’observador, que soc jo, hi ha alguna cosa a observar i, per si això no fos prou: m’observo observant-me: em veig a mi mateix com em miro. Això, observar, no diu res de la profunditat -possiblement insondable- de la cosa observada, tampoc no ho pretenia Descartes en allò de “cogito ergo sum”. Però “m’observo, llavors existeixo” hauria estat més apropiat. En la capacitat d’observar hi ha implícit un acte actiu i conscient de fer alguna cosa, per tant, ja hi ha, també implícita, una certa essència independent i personal, a un altre nivell, potser no superior, però si “amb certa perspectiva”, d’existència. És clar que, incloure allò que vols definir en la definició és fer trampa, però ja ens entenem: qualsevol paraula que utilitzem (pensar, observar, veure, etc, ja inclou el principi actiu de voler fer conscientment). No pretenc, tampoc, fer un discurs sobre el llenguatge i la vida secreta de les paraules, perquè com diu en Eckhart Tolle en el seu llibre “Un nuevo mundo, ahora”, les paraules només son un indicador de la veritat, no pas la veritat mateixa. Hi estic totalment d’acord, encara que ell i jo diferim en alguns aspectes del seu llibre.

En els dos paràgrafs anteriors he utilitzat un munt de paraules per descriure un estat mental, o la observació d’un estat mental. O la constància de que he pogut observar(-me) un estat mental. Paraules i més paraules, però aquestes son elements necessaris per comunicar-nos amb els altres. Si fóssim animals, segurament grunyiríem. Grunyiríem per avisar al grup, si fóssim suricates, que hi ha un depredador aprop, o els avisaríem perquè ens seguissin a buscar menjar. No els podríem comunicar la qualitat del menjar, però això ho faríem tastant i marxant a un altre plat… o quedant-nos per acabar l’àpat. La comunicació de la qualitat és, essencialment, una capacitat humana, entre altres, que ens habilita per no haver d’anar al lloc a tastar el menjar, permetent-nos fer una aproximació del gust que tindrà només per l’aspecte o les recomanacions que ens facin altres.

El llenguatge és essencial. És la nostra eina -la eina humana- d’adaptació al medi. No tenim altres eines especialitzades, tret del llenguatge i la consciència, que ens permet crear escenaris possibles i observar-los. Hi ha, però, la vessant animal que va lligat a la evolució, al cap i a la fi, ser humans és tenir una etiqueta enganxada al nas: som animals. Hi ha instints, hi ha competició per ser el millor i ha sentiments e impulsos. I hi son perquè som animals.

Comportament social.

Com deia abans, som animals. I la socialització no és un invent nostre. Segur que heu sentit anomenar allò de “el mascle alfa” del grup (potser heu vist algun documental de goril·les o micos). No us imagineu pas la feinada que té aquest mascle per convertir-se en alfa, si ho traslladem a comportament humà, aquest mascle hauria d’haver comprat molts calçotets Calvin Klein, regalat cosmètics de la marca “Shiseido” a les femelles del grup i conduir un descapotable de marca! Nosaltres, la societat humana, també tenim mascles i femelles “alfa”, de fet, tothom lluita, constantment, per ser-ne un, per ser un referent, exclusiu i venerat individu que, gràcies a la seva “diferència superior” tingui accés fàcil a un munt d’individus del sexe contrari o a la millor part del pastís: bon menjar, bona casa, accés preferent als restaurants -al menajr, igual que en el “mon animal inferior”- etc.

I, on és la llibertat?

La llibertat rau en reconèixer tots els nostres estats mentals i intentar ser conscients en tot moment deu què estem fent i què ens guia a fer-ho. Disposem, per fer-ho, d’una eina evolutiva que no té preu: la consciència. Cal entrenar-la, però, perquè tenim per costum deixar-nos portar i, posteriorment, veure’ns obligats a observar les conseqüències dels nostres actes impulsius i que, normalment, lamentarem després.

Alguns, d’aquests guia invisible que ens mou la major part del temps, en diuen “amor propi”, altres, “ego” e instint. No seria agosarat, tampoc, anomenar-ho “instint animal humanitzat”. Sigui com sigui, la llibertat està en l’observar-nos. Som, doncs, quan realment ens observem. Som, com deia, conscients de la nostra existència, quan ens observem.

Lo de “Video ergo sum” és, en el meu cas, perquè aquests dies estreno ulleres noves. Les velles tenen ja prop de 15 anys i estan una mica desgastades, tant, que en rebre les noves he redescobert el sentit de la vista de nou i, tant, que s’ha originat, juntament amb altres motius, l’escriptura d’aquest article.

Per acabar: resumim una mica

No existeix el bé i el mal. No hi ha un “home superior” tret d’aquell que sorgeix de ser conscient d’allò que guia les seves mans, tampoc no podem pretendre limitar-ne l’acció, ja que la despesa en energia i comportament per canviar el “comportament” que creiem dolent, ens monotematitzarien, prenent-los, alhora, la llivertat i la perspectiva. La consciència i la observació ens farà lliures i ficarà a les nostres mans aquells actes –o la opció de realitzar aquells actes- que fins llavors només actuàvem com a simples actors d’una pel·lícula: executant un guió.

Fer el mico no és essencialment dolent. Tampoc és essencialment bo ni útil el encendre barretes d’encens i meditar, perquè l’estona que meditem i que lluitem contra nosaltres mateixos, la perdem en l’observació de les coses que realment paguen la pena. Que quines son? Doncs no ho sé. Ho sabreu si us observeu.

Salutacions.

Fa uns segles, els burgesos –els que tenien temps per perdre sense tenir que preocupar-se gaire per haver de treballar- van descobrir que les coses difícils i relativament complexes els mantenia en una posició privilegiada –més encara, si és que això era possible. La música clàssica –que llavors era relativament moderna- i que difícilment s’entén i aprecia el primer cop que s’escolta: que cal aprendre-la per apreciar-la, esdevingué la nau de batalla principal d’aquest sector de la societat. La música del poble, senzilla, ballable i a l’abast de tothom, els igualava amb els plebeus i això ho podien permetre.

Fixeu-vos que després d’uns quants segles, la gent encara continua anant a l’opera a veure i escoltar llargues sessions de música i crits soporífers, quan no estridents (pel volum, no pas per la entonació i el saber fer de qui els produeixen). El fet d’acudir a la òpera, al Liceu, al teatre, és a dir, el mantenir la cosa clàssica i relativament difícil d’entendre crea certa exclusivitat. I, bé, la gen aprèn a estimar-ho i ho fan sense cap dificultat. És com tocar el violí des de petits: s’odia al principi, però un cop en saps, i encara que la cosa continua essent difícil, agrada, perquè hem aprés a que allò ens fa exclusius i diferents a la resta, encara que costi moltíssim i requereixi de molta tècnica i temps.

Avui les coses han canviat una mica i, precisament per això, per aquest canvi, fa que els amants de la vella escola de classes (i no és que ho vulguin conscientment) reprenguin amb més força les antigues maneres per fer-les contrapunt de les noves.

En el cas concret de la literatura i els blogs: encara no es considera “escriptor” a qui escriu digitalment, entenent per digital com que el mitjà de difusió de la informació és la xarxa, el PDF o el Word (Write, si sou del mon OpenOffice). Hi ha persones que dediquen al seu blog moltes hores al dia, que es preparen els texts, que els corregeixen i quan ho creuen adequat, el publiquen. Els de la vella escola no ho veuen bé per que… és massa fàcil. I com que és massa fàcil, no té mèrit, encara que la informació tramesa o publicada sigui valiosíssima. Com deia en algun article anterior, això és una lluita per ser. Per definir-se i en aquest afany de ser i definir, la nova generació ha trobat en la tecnologia la possibilitat d’enlairar-se i orbitar la burgesia, de manera que aquells mitjans que ofereixen aquesta possibilitat, estan gaudint d’un molt bon moment; posem per cas les impremtes de la xarxa, que permeten publicar el teu llibre sense haver de passar per la valoració de l’editor. Automàticament, però, els amant de la vella classe s’afanyen a desmerèixer i menystenir aquestes noves possibilitats, perquè, clar, com poden permetre que algú publiqui un llibre sense passar per les penúries que segurament han passat ells?

Tinc més proper el cas de la literatura, però també podria parlar de la música: grups musicals que busquen alternatives per fer conèixer la seva obra i s’aprofiten de la xarxa i el seu potencial per publicar la seva obre sota llicències obertes i en mitjans com YouTube o altres.

És clar que, un cop s’homogeneïtzi la cultura, la música i altres arts “toves” (vull dir, a l’abast de més gen que no pas les “dures”, com podria ser la escultura, en qualsevol de les seves varietats) ja es cuidaran la burgesia clàssica de buscar altre maneres per recuperar la exclusivitat, perquè, com deia, tot es redueix a una lluita de classes i, en el darrer esglaó, en lluita d’individus per poder ser (perquè el ser és compon, en una bona mesura, de com ens veuen –com som- pels altres)

Salutacions,

Un exemple:

Em llevo a les cinc del matí, després de dutxar-me i de fer-me el primer cafè ràpid, tot això mentre penso què tinc pendent de fer quan arribi a la oficina, em dirigeixo a la estació de ferrocarrils. Fa fred, vaig ràpid per no sentir-ne tant, mentre elaboro complexes excuses per si alguna cosa de la feina no surt bé, excuses per no anar a fer el cafè amb un amic meu, excuses per… arriba el tren: lluitem una mica –els altres passatgers i jo, vull dir, per aconseguir seient- amb mirades del tipus: “jo he arribat primer”/”però jo soc més ràpid, tinc la cama més llarga”, etc.

Un matí de feina dura, estressant, amb quantitats ingents de informació que ens arrosseguen quotidianitat avall (webs de esports, de viatges, d’entreteniments, etc.)

La tarda. No és massa diferent al matí.

Arribem canats a casa…

On hi ha, en aquesta voràgine diària, un instant per a Deu?

Aquesta breu història és aplicable a la majoria de nosaltres.

Té sentit el projecte Cristià avui? Què ens ofereix el projecte cristià per ser cregut, etc…?

Senzillament, un projecte religiós no hi té cabuda en la nostra societat, no mentre el nostre ritme de vida copsi i col·lapsi les nostres hores. Jo crec que mentre haguem de racionalitzar la necessitat de Deu o de qualsevol projecte religiós a la nostra vida, no ens en sortirem (de incloure a Deu, vull dir, de la vida és relativament fàcil sortir-se’n). La nostra quotidianitat està plena de causa-efectes, plena de justificacions i justificants, com volem incloure, doncs, un deu en la nostra vida? No ens cal, oi? Ja tenim els diners i els embussos, altre prioritats, com si diguéssim.

Prèviament al plantejament d’aquestes preguntes (Deu, projecte Cristià, etc) cal haver adoptat un altre estil de vida determinat, un de més tranquil, un que ens permeti seure tranquil·lament vora la llar de foc (o el radiador) i escriure, llegir i entendre, pensar i sentir, sense cap tipus de pressa.

En fi, és només, un pensament de diumenge, sota un cel blavíssim de fred intens, a Sabadell.

Salutacions,