Abans d’arribar a mestre s’ha d’haver mort com a dona o home particular, altrament, només hi ha un deixeble amb un excés d’orgull. La mort del mestre no és definitiva i, per tant, tampoc única.El mestre, en un acte d’humilitat, mor cada dia.

Quin problema hi ha en ser allò que vols ser? El mon és un i únic per tu, i doncs? et fa por allò que puguin pensar de tu? I què si altres pensen que perds el temps, i què, si pensen que no en trauràs cap profit? I què, si no et donen cap títol acadèmic per conèixer-te millor? No et faci vergonya que et vegin aprendre.

Ets o et fan ser?

Defineix i construeix el teu mon amb allò que vols en lloc de fer-ho amb allò que no vols, encara que alguna de les coses que vulguis n’impliqui alguna de les que no vulguis. Hi guanyaràs.

És evident que és més fàcil construir en “negatiu”, perquè et permet romandre estàtic i no canviar, però aquest “no-canvi” no és la “estabilitat” que deus estar buscant.

El magnífic i fresc toll d’aigua, després de la pluja, esdevé, amb els dies, en un toll putrefacte i insalubre. Per molt estable que sembli un mon basat amb el “no-vull”, ai! del dia en que miris enrere i només hi vegis el present.

Darrere de cada paraula, hi ha una màscara. Darrere de cada acció, una disfressa, un moviment velat en una altra direcció. I, fins i tot, darrere de cada intenció per descobrir-nos, hi ha una excusa per a no fer-ho.

L’home no és un llop per l’home, és un actor amb una gran capacitat per a l’engany.

Si el teu futur està escrit en néixer, per què el vols conèixer? no t’adones que en preguntar per ell, també estaràs seguint la teva predestinació? Així doncs, la teva llibertat i la teva vida, son una il·lusió?
En canvi, si el futur no està predeterminat, per què el vols conèixer? què vols saber, si no hi ha res a dir? Què vols que et digui aquell que creu que el pot llegir?
No te n’adones que estàs demanant ajuda? I doncs, per què no ho fas directament? No hi ha res dolent en això. O prefereixes creure que el teu futur t’és imposat i així poder-te compadir de tu mateix -i gaudir de la compassió dels altres- per la càrrega que t’ha estat imposada? 
Respon-te a la pregunta: Vols conèixer el teu futur o vols que et diguin què has de fer perquè tens por a viure?

Ah! Les tendències. No et fixis en les tendències que predestinen certs moviments, actuacions o impulsos. En el moment en que ets conscient que hi son, deixen d’actuar en tu i ja no tens excusa per amagar-te darrera de la predestinació.

Perquè si t’atures no podràs evitar pensar on ets i per què ets on ets i no en un altre lloc, així doncs, mentre corris, tindràs la il·lusió d’estar anant en alguna direcció concreta i que tot té sentit, encara que, de moment, no sàpigues on vas. Però quan deixis de córrer descobriràs quina és la veritable –i ineludible- direcció que ha pres el teu destí per tu: deixar de ser. Assumir aquest fet és la clau de la felicitat. No n’hi ha cap altra perquè, per molt que corris, que facis, que avancis, quan arribi “l’hora” tots tindrem el mateix.

Per què prescindir, doncs, del moment que vius, per anar a buscar-ne un altre que no saps si serà millor?

Escrivia, fa uns mesos, què era jo i quina era la meva essència. Però avui, després d’aquest temps, encara em pregunto qui soc. És molt fàcil venerar al personatge públic que assoleix la notorietat i l’èxit. És igualment fàcil adular-lo i voler-lo imitar i prendre’l com a model. També ho és dir què o qui no volem ser. Però quan passa el temps i els models que hem decidit que ens construeixen desapareixen, ja sigui perquè hem verificat la seva humanitat o perquè els hem oblidat, ens trobem, un altre cop, preguntant-nos què o qui som. Cal dir, però, que aquesta pregunta es presenta de moltes maneres: estic fent allò que m’agrada? Treballo en la feina que vull? Etc. Suposo que és allò que s’anomena crisis existencial.

Però és, gairebé, inevitable ser allò que ens quotidianitza: les noticies, els amics, els fenòmens meteorològics, la ràbia, l’amor i deu mil coses més que en entrar en nosaltres (pels sentits) ens lliga a la nostra realitat. I forma part de la nostra quotidianitat allò que estudiem –els personatges notables de la història- i valorem molt positivament els èxits o les fites que han assolit de manera que aquests èxits o fites es converteixen en valors que passen a formar part de nosaltres (de la nostra quotidianitat) i adquirim la tendència de voler-ser-com.

Però em torno a preguntar, què som quan deixem de seguir allò que seguíem abans. Quan per circumstàncies de la vida hom s’allunya dels estudis o de la religió, apareix un buit important que s’haurà d’omplir d’alguna manera o altra i, com deia en el paràgraf anterior, la quotidianitat és una bona manera d’omplir els buits, però el problema que té aquesta és que és breu, brevíssima. Ara bé, hi ha tanta quotidianitat que sempre en tindrem per anar omplint les nostres mancances.

Així doncs, no puc fer altra cosa que admetre que som –jo també m’hi he d’incloure- tan fútils com la mateixa quotidianitat i com a segona conclusió, i potser més important que la primera: on hi ha quotidianitat no hi ha valors i on no hi ha valors, no hi ha evolució ni lluita que ens faci millors, perquè no voldrem res, tret de quotidianitat: un llibre, una iPad, un cotxe, un mòbil, un joc, una segona residència o qualsevol altra cosa d’aquesta mena.

Salutacions

Què és l’ànima? On resideix i, com me la poden prendre?

Obviant una mica les definicions antigues, filosòfiques i religioses, podríem resumir dient que l’ànima és allò que em fa viu. Allò que permet que em mogui, que evolucioni, que senti, resumint més: l’anima és allò que em construeix tal i com soc.

Aquest escrit és a propòsit d’un altre que apareix a “El País” i que parla de la pirateria que pateixen determinats jocs de xarxa, pirateria amb l’objectiu de robar el “avatars” dels usuaris. L’article de l’esmentat diari està titolat: “Ladrones de almas en un mundo virtual”.

Hom podria pensar que és un assumpte trivial i infantil això de doldre’s per la pèrdua del teu personatge en algun joc on-line (em refereixo, en concret, al World of Warcraft) però no hi ha res més lluny de la realitat, no és un assumpte senzill i que et robin el teu personatge, fa molt mal.

Per què dol perdre un personatge virtual?

Principalment per que has perdut una cosa teva que ha costat mesos i molt d’esforç aconseguir: els personatges, en aquests jocs, evolucionen al llarg del temps, podent-los dotar de característiques i habilitats gairebé úniques i determinades pel propi jugador; pel caràcter del propi jugador.

Però també dol perquè al llarg dels mesos que ha costat construir un personatge –l’avatar: una representació del jugador en el mon virtual, una projecció de la personalitat- hem interaccionat amb altres jugadors, hem xerrat amb ells –amb els xats del joc- i ens hem estat fins a la matinada (moltes matinades, de vegades!) intentant aconseguir una determinada fita i hem rigut junts en assolir-la, és a dir, hem formant part d’un grup i els membres del grup ens respecten, encara que no ens haguem vist mai. En un joc virtual no cal que els jugadors ens coneguin personalment per crear relacions d’amistat i col·laborar entre ells. I un jugador habitual en perdre el seu personatge, perd una part de la seva ànima: allò que l’emociona, que el fa viure experiències diferents i emocionants. Pensareu: què té d’emocionant tocar les tecles d’un ordinador o moure un ratolí frenèticament per matar un personatge en un mon que no existeix? No subestimeu els mons virtuals, sobretot perquè son una extensió d’aquells mons que fins ara se’ns presentàvem a través de la literatura: herois, dracs, monstres, princeses, elfs, morts vinents, etc. Tret que ara, amb la tecnologia, el lector entra en un mon canviant i hi participa activament [més activament que en un llibre]. Aquí hi ha la emoció. Aquell que plora en llegir una novel·la és igual que aquell que sent alegria en matar al monstre a cops de ratolí. Tampoc no ho compareu massa amb la literatura, és una cosa similar –va bé com a exemple per mostrar la implicació del jugador en la història- però és totalment diferent.

Perdre un personatge és no tornar a anar amb els “amics” (amistat construïda al llarg de mesos o anys) perquè haurem de tornar a començar des de zero amb un personatge nou i, tot i que els “amics” hi seran, serà impossible participar amb ells, ja que les diferències de nivell entre els personatges serà impossible de salvar. Perdre un personatge és sortir traumàticament del grup és no tornar a sentir aquella emoció, és tornar a l’anonimat d’abans.

No és una qüestió tan diferent.

Un cotxe nou i flamant, un ordinador o unes sabates de marca. La gent viu per tenir i per construir-se una imatge amb allò que té i hi ha milers de maneres d’aconseguir-ho, una d’elles és la reputació aconseguida en un joc com World of Warcraft. Qui és compra unes sabates de marca anirà a lluir-les vora aquells que les puguin reconèixer, qui juga al World of Warcraft és mourà en altres cercles, cercles que li reconeixeran el mèrit del personatge.

En ambdós casos: qui estalvia diners per comprar unes sabates noves de marca o qui aconsegueix el nivell 80 en aquest joc, projecten part de la seva ànima (allò que els mou, que els fa sentir) fora d’ells: son en funció de lo que tenen i aconsegueixen, els mou el tenir propietats, físiques o virtuals. El problema és essencialment el mateix en els dos casos, només canvia l’objecte de desig.

Salutacions,

El mestre que sempre justifica el comportament del seu alumne no és un bon mestre, fins i tot si l’objectiu d’aquest és el consol d’aquell. Passa igual amb el pare que sempre defensa al fill davant de tercers. Aquesta manera de procedir farà que l’alumne –el fill- cregui que el seu comportament sempre és el correcte i que és el dels altres el que cal canviar. Aquest alumne, doncs, no té mestre i aquest fill, no té pare.

Moltes de les manifestacions de la llibertat personal s’exerceixen en oposició a la llibertat i el benestar dels altres. Hi ha la errònia creença que la llibertat, si no es mostra clarament –fent-ne ostentació-, no és la llibertat autèntica i reconeguda.

Aquesta mal entesa llibertat menysté l’obligació de complir els compromisos adquirits i les bones maneres en les relacions humanes, emparada per un “soc lliure i puc fer el que vulgui!”.

Potser no hauríem de parlar de llibertat, sinó d’egoisme, és clar que, sobre el paper, cap de nosaltres no vol fer mal a ningú però en fem en racionalitzar i convertir l’egoisme: “jo vull això”, en  “jo soc lliure i, per tant, vull [fer] això [peti qui peti]”. I, fins i tot, si ha de petar algú, diem que és pel seu bé.