Moltes de les manifestacions de la llibertat personal s’exerceixen en oposició a la llibertat i el benestar dels altres. Hi ha la errònia creença que la llibertat, si no es mostra clarament –fent-ne ostentació-, no és la llibertat autèntica i reconeguda.

Aquesta mal entesa llibertat menysté l’obligació de complir els compromisos adquirits i les bones maneres en les relacions humanes, emparada per un “soc lliure i puc fer el que vulgui!”.

Potser no hauríem de parlar de llibertat, sinó d’egoisme, és clar que, sobre el paper, cap de nosaltres no vol fer mal a ningú però en fem en racionalitzar i convertir l’egoisme: “jo vull això”, en  “jo soc lliure i, per tant, vull [fer] això [peti qui peti]”. I, fins i tot, si ha de petar algú, diem que és pel seu bé.

Em pregunto si els fòrums i llocs d’opinió de la xarxa, on prima més la velocitat per respondre que la profunditat de la resposta, son eines vàlides per fomentar el coneixement i la reflexió o crear veritables opinions fonamentades.

En els fòrums és habitual que les qüestions que avui son tema de debat, demà passin a un segon terme i, de vegades, desapareguin totalment de la llista de temes per debatre. Suposo que deixen de ser importants. Apunt per pensar-hi: per què deixen de ser importants?

Res no ens obliga a afanyar-nos a donar una opinió, però si de veritat volem contrastar-la, és bo que hi hagi algú que la atengui i la valori, això no és possible si els temes de conversa canvien constantment. Per tant, és essencial ser el primer en opinar sobre la qüestió –si és que es té opinió al respecte- si es vol obtenir alguna mena de contrastació d’idees.

L’altre problema és que potser no tinguem temps de llegir la resposta o, fins i tot, de respondre a qui ens hagi comentat les nostres paraules, perquè el tema haurà canviat.

El cicle de vida de les opinions creades a la xarxa és extremadament curt i les idees sorgides a partir d’aquestes opinions, molt volàtils.

Fum.

Salutacions.

I això, et serveix d’alguna cosa?” referint-se, per exemple, a algun dels nostres coneixements adquirits -coneixements poc necessàris per anar fent- o alguna activitat que realitzem i que no cau en lo que hom pot entendre per activitat típica o quotidiana. Plantejar aquesta pregunta és atacar l’essència de la mateixa naturalesa, per que, de què serveix estar-nos tafanejant pel mon durant tota una vida, per acabar sota terra al final dels nostres dies? Vull dir que cap cosa hi ha amb tant poc sentit com la mateixa vida, i potser el cas sigui pitjor, perquè no podem el·ludir-la: hem d’arribar fins al final.

Si aquesta darrera qüestió, la de la vida, no té una resposta que agradi a tots -principalment per que no deu tenir cap resposta- per què cal donar resposta a la primera, la de per què fem el que fem, que és força menys transcendent?

Jo soc informàtic de carrera: m’hi dedico activament i em permet subsistir, però què passa si m’agrada l’egiptologia o la història de l’antiga Roma? Llavors algú et pregunta: tu no ets l’informàtic típic, oi? Doncs no, sembla que no ho soc, i no és que jo sigui atípic, és que m’agrada l’egiptologia i veure com plou mentre escric poesia -o aprofundir en l’etologia dels "Cryptomphalus Aspersus" conegut en l’intimitat per "Caragol Bover".

Diria que ja tenim prou limitacions com per tenir que anar imposant-nos les que ens suggereixen altres amb preguntes com: i això, de què et serveix?

Salutacions.

En la obscuritat de la ignorància tot pot ser cert perquè no hi ha manera de discernir allò que és fals[i], però en la il·luminada saviesa tot es posa en dubte i cap veritat aguanta el judici de la raó[ii]. I doncs, què queda? El problema no és què queda, sinó què tenim en excés: paraules i discursos.

[i] En la obscuritat de la ignorància -quan no hi ha observador que mesuri el grau de coneixement dels individus observats- seria agosarat afirmar que no hi ha ni falsedat ni veritat i que tot seria acceptable dins dels límits de les necessitats individuals?

[ii] Però no de la raó pura, que existiria de manera independent a l’home si això fos possible, sinó de la raó humana: propietat emergent de les xarxes neuronals que composen el cervell humà. Raó que, erròniament, tendim a creure perfecta e irrefutable.

Em pregunto per què soc reticent a fer allò que em proposo fer. I la resposta que em dono no em sembla convincent, per tant, concloc que allò que em disposo a eliminar –i que potser vulgui mantenir- no ho necessito. I em pregunto, també, perquè em resisteixo a oblidar alguns records i coneixements o a canviar una costum. Em responc que allò que vull oblidar m’essencia. I concloc que no ho necessito, perquè allò que m’essencia no està -no ha d’estar!- lligat a la necessitat del meu jo social i conscient.

És un error intentar capturar una idea amb paraules; fer-ho i entregar-les com a la pròpia idea és entregar una mentida, una caixa buida, un breu esbós; només podem aspirar a introduir en la ment de l’altre la noció d’allò que se’ns ha presentat al nostre intel·lecte i confiar en que sigui capaç d’aprehendre-la per ell mateix. No obstant això, tenim les eines suficients per unir les dues ments i no hem de despreciar-les. L’error està en prendre allò que hem escrit com la idea original: l’ombra no és allò que la projecta.

Són l’orgull i la vanitat de creure que sabem, que hem entés, els qui ens porten a tal error.

Els participants, conscients que no arribarien a cap acord vinculant, han decidit, en un acte d’honestedat suprema, no prendre cap decisió i no enganyar-nos en fer-nos creure lo contrari, per tant, la cimera s’ha tancat en blanc: sense acords.

En quin moment una negociació esdevé xantatge? Quan una de les dues parts amenaça en causar un mal, físic o moral –psicològic-, a l’altra part. Així doncs, la vaga de fam de l’Aminetu Haidar és un xantatge, ja que ens amenaça amb la seva mort. Diguem que ens cedeix, amablement, la responsabilitat de mantenir-la viva i, com no, la responsabilitat, si no sobreviu, de la seva mort.

Quina diferència hi ha entre la mort per inanició voluntària i un suïcidi? Podríem trobar-ne alguna, però jo no en veig cap. Qui mor a causa d’una vaga de fam no és menys indigne o més digne que qui es treu la vida tirant-se a les vies del tren o saltant al buit. Pels motius que siguin, l’individu no afronta el problema que té present o, potser, no sap trobar-hi la solució. Així doncs, en ambdós casos –el del suïcida clàssic i el del suïcida ideològic- si som coneixedors de la intenció de l’individu d’acabar amb la seva vida, tenim la obligació de persuadir-lo o fer-lo entrar en raó, ja sigui mostrant-li la inutilitat del seu acte o buscant solucions al seu problema, però mai des de el xantatge que vindria a ser una cosa similar a: “o em soluciones el problema o em mato”.

La vaga de fam com a alternativa

Avui llegia a “El País” un article que comparava, en certa manera, la mort d’en Bobby Sands (membre de l’IRA mort en vaga de fam) i l’Aminetu; son dos casos totalment diferents, amb el mateix resultat: mort; bé, l’Aminetu encara és viva. Aquesta és/seria la única coincidència.

En el cas d’en Bobby Sands, era la única manera –dràstica i radical- de protestar i cridar la atenció: reivindicar allò que creia que havia de ser. I era la única manera perquè tenia limitades, legalment, les seves llibertats bàsiques: lliure associació, lliure deambulació, etc, clar, estava empresonat! En Bobby Sands no tenia alternativa. De fet, sí que la tenia, perquè la mort mai no és una alternativa. L’Aminetu en tenia més: l’Estat Espanyol li va oferir la nacionalitat espanyola o l’estatus de refugiat polític, però ella va refusar l’oferiment i en fer això va refusar totes les opcions: va refusar oferir els seus coneixements i serveis[i], la seva ajuda, a aquells que segueixen la seva causa. Va refusar fer conferències i lluitar –en el futus, al llarg del temps- pel seu moviment. Va refusar, en definitiva, a fer! És a dir, a tot. Tot a canvi d’un xantatge emocional que fa més mal que bé, però clar, el xantatge és fruit de l’egoisme, és aconseguir, a tota costa, alguna cosa, i l’egoisme no veu altra cosa més que el propi individu, és normal, doncs, que l’Aminetu i els qui l’aconsellen no vegin les possibilitats de la VIDA.

La dignitat –respecte-

Quin respecte mereix una persona que decideix morir per una causa tot renunciant a la possibilitat de continuar la lluita d’una altra manera? Si hi ha alternatives, perquè no aprofitar-les? En Nelson Mandela va passar-se 27 anys a la presó i en sortir-ne, va continuar lluitant; una vida de lluita, d’èxit a llarg termini, de paciència i d’admiració. Un model, un veritable model a seguir, si es que en volem seguir algun. Però, i l’Aminetu? Jo, humil servidor vostre, crec que l’Aminetu s’equivoca. Crec, també, que encara és a temps de rectificar. Si teniu la possibilitat de propagar-li aquesta alternativa de lluita, feu-li saber.

Salutacions.

[i] gràcies a la nacionalitat espanyola i als drets que aquesta li atorga

Tindrem paciència per abordar la feina que tenim per endavant? Aquest dies, en un parell de covnerses, he acabat amb la mateixa conclusió: el problema mediambiental que patim no té solució a curt termini, nosaltres no el veurem arreglat i caldrà esperar un parell o tres de generacions per veure-hi una millora significativa si és que decidim ficar-hi remei.

I em fa por que tenir que esperar cent anys per a que les coses canviïn faci que mai no es comenci a treballar per aquest canvi necessari.

Tenim la responsabilitat –no moral, no espiritual, sinó real, vital i necessària- d’educar als fills i a les generacions que ens segueixen de quins son els valors pels que cal lluitar. Tenir un bon cotxe, dues cases, un xalet a la platja per poder lluir davant dels amics i veïns, no son els valors que ens mantindran vius.

Hem oblidat que només som uns simples llogaters del planeta. Creiem, erròniament, que és nostre i que podem fer amb ell allò que vulguem. Aquest error ens durà a l’extermini a l’autogenocidi.

L’espècie humana és la única en la que un sol individu, per garantir seva la pròpia supervivència, sacrificaria la de la resta de congèneres.

Només l’altruisme es capaç d’equilibrar la balança, però sembla que en els darrers anys té més empenta la força destructiva que la reparadora -perquè no hi ha força constructiva o creadora.

Un apunt: l’extinció global, lenta, però ja sense aturador, no s’executa de manera directament violenta, en la majoria d’ocasions es tracta d’un no-fer (apatia envers allò que no és el propi individu), mentre que en altres és el descontrol en la energia aplicada per sobreviure (sobreexplotació de recursos naturals). No serà la violència allò que acabi amb l’home, serà la inacció, les paraules i la competitivitat naturalment no justificada (innecessària).

Ad infinitum, amb o sense tu –o jo!- perquè nosaltres som irrellevants per l’univers i creiem, erròniament, que l’univers també és irrellevant per nosaltres.