O la inèrcia del moment propici.

La conjuntura social d’aquest moment fa que sigui l’adequat per moure veus i per manifestar les idees i neguits propis a la societat, per demanar i esperar el suport dels conciutadans.

Fer les coses quan és el moment propici només és el començament i és fàcil, molt fàcil; però compte! després del moment propici hi ha tot un seguit de moments que no ho son tant i que la força i energia per moure la societat és infinitament més gran, tret que les llavors, sembrades en el moment adequat, hagin caigut en terra fèrtil.

I la terra no és fèrtil 
                  si no es treballa en el moment propici.

Avui cal pensar en demà, millor dit, en el demà, en aquell demà que no hi ha eleccions i que la quotidianitat torna a ser la monòtona protagonista de les nostres vides. Què passarà el dilluns vinent? H ha plans i arguments per mantenir les manifestacions? i, fins quant?

És el moment, tant pels que treballem com pels que no ho fem, de planificar una mica el futur immediat.

Quants demanaríeu vacances a la feina per passar els dies a les concentracions? (per exemple)

Un titular de “El País” diu:

El Constitucional avala la celebración de manifestaciones en jornada de reflexión

I com a subtítol:

• Una sentencia de 2010 permite concentraciones si la capacidad de influir en el electorado es "remota"

Vosaltres creieu que és “remota” la capacitat d’influir sobre l’electorat d’aquestes manifestacions?

Però, per favor, no caigueu en l’error de creure que allò que diu la premsa és la veritat! Potser en part ho és, però en el moment que aquesta “part” s’utilitza amb un objectiu, esdevé mentida. I això és el que passa amb aquest titular.

Cal manifestar-se, també, en contra d’aquells mitjans de comunicació que manipulen l’opinió pública, cal fer baixar del tron de la veritat als que només n’utilitzen mitja i amb objectius manipuladors.

Sigui com sigui, els motius que ens duguin al carrer no han de venir ni justificats ni avalats per una premsa partidista i, evidentment, manipuladora.

Hem cedit la responsabilitat de crear opinió a tercers –de que ens creïn opinió- i ara n’estem pagant les conseqüències.

Som els sobirans, per tant,

Tenim el dret de triar i a fotre al carrer a qui hem triat si ho fa malament. Tenim dret a canviar la llei si la actual no es perfet clavar-los-hi una puntada al cul. Tenim dret a voler gaudir de les millors oportunitats, ara!, sense tenir que esperar a que passin quatre anys per veure si el que ve després ho fa millor (i si no ho fa, esperar quatre anys més)

Com diu l’Iñaki Gabilondo “els grans partits hauran de refundar-se”, repensar-se de nou. 

Necessitem gestors, no polítics. Ara no és temps d’ideologies de llibre: ara toca treballar per canviar l’essència corrupta i desgastada del sistema polític estatal.

Si cal tirar endavant un estat cal començar a fer política pels ciutadans en lloc de fer promeses per tombar l’adversari. No és pot permetre que el gruix de la campanya d’un partit estigui basada en desfer allò que ha fet l’altre, no es tolerable que els problemes socials siguin l’espasa i el camp de batalla dels debats socials de la classe política espanyola. El polític, sigui del bàndol de que sigui ha de treballar per eliminar aquests problemes socials i ha de dialogar amb totes les forces, amb qui calgui! Perquè des de la oposició, si hi ha voluntat, també s’ha de governar. Cal deixar de banda l’orgull de veure fracassar l’adversari.

És tan responsable d’un problema aquell que l’ha causat amb la seva incompetència o mala praxis, com aquell que té una solució i se la guarda per treure’n rèdit polític. 

Cal deixar pas a les noves generacions perquè les que ara governen encara estan vivint en clima de postguerra. El fantasma del bàndol nacional i republicà habita en els cossos dels partits hereus d’aquell temps i de la transició posterior.

El canvi està en les nostre mans, és el moment de fer. No fer és ser còmplice i, per tant, ser igualment responsable de la situació per la que protestem.

TOTS SOM RESPONSABLES: tant per les nostres paraules com pels nostres silencis.

Jo demano diàleg, fluir d’idees, opinions. Perquè no podem pretendre canviar un sistema si no tenim alguna alternativa.

Parlem-ne?

salutacions

a.

És natural en l’home –el poca cosa- entronar a personatges insignificants que destaquen per valors igualment insignificants, de manera que aquests ídols esdevenen models a seguir… assequibles per a qualsevol.

En referència a: “Fe en Mou”. Perquè tothom sap enrabiar-se, oi?

I és llavors quan les criatures, en no trobar faldilla a la que plorar, busquen la premsa.

Pujar al carro de qualsevol tendència reivindicativa –o inventar-se-la- i vestir-se amb un munt de crítiques superficials al sistema i a les coses que t’envolten buscant un “… això hauria de ser així…” tot justificant-ho amb arguments naifs.

No em pregunteu què era jo fa vint anys. Tampoc qui era. No tinc cap retrat d’aquella època, potser els meus pares en conservin algun; mai no he estat amic del meu passat jo. I no és que hagi estat dolent per ser oblidat o dur, és, suposo, que se’m despista la memòria i no hi ha res, allà en el temps, que em faci falta. Anècdotes, alguna hi ha, històries divertides? També, però poques i no em trasbalsa que sigui així.

Text a propòsit d’una publicació Alexandra Grebennikova, periodista i escriptora andorrana.

La natura no és sàvia, diu en Vicenç Villatoro en el seu llibre “Sense Invitació”. No hi ha ni bé ni mal en la natura, diu en Marc Aureli.

És l’home qui altera la natural predisposició de les coses i els hi atribueix gradació moral i ètica. És l’home qui s’inventa paraules per allò que li agrada o allò que detesta. És l’home qui valora la natura i, de vegades, la natura d’altres homes.

Sigui com sigui, us recomano el llibre d’en Vicenç Villatoro: Sense Invitació.

Les parts han oblidat com n’és de senzill arribar a acords. Han perdut el nord, els objectius o com sigui que s’anomeni allò que hom busca per poder viure dignament sense tenir que preocupar-se per tonteries (serà la felicitat?).

Les parts ja no es reuneixen per arribar a un acord, ho fan per fer palès qui son i per poder lluir, sordament, els seus arguments, independentment dels objectius reals, que esdevenen accessoris.

Quan allò per lo que es negocia s’amaneix amb drets i deures(1)  o amb venjances personals; quan el negociador –que ha rebut la confiança d’aquells de qui és veu- s’hi presenta amb la intenció de voler salvar el mon de tots els mals i quedar com el redemptor de tot i de que se’l crucifiqui –i, per tant, que se l’immortalitzi- no existeix negociació.

Tot queda reduït a una desfilada de models.

El fracàs d’una negociació no és el fracàs d’una de les parts, ho és el de totes elles.

Quan una paraula pren vida pròpia, cal oblidar-la, desterrar-la del nostre vocabulari, perquè mai més no tornarà a descriure la realitat de manera fidel i verdadera.

Una paraula massa viva és aquella que no s’ajusta a la realitat però que l’hem vist utilitzar tants cops que, encara que no s’ajusta a allò que descriu, el pes específic que se li ha atorgat paga el seu us incorrecte perquè ens sembla que dona força al discurs.

Democràcia, amistat, llibertat, amor, harmonia, etc. Mana la ignorància de qui les pronuncia que, vist el moment de fer-se notar o buscant afiançar alguna cosa, les profana un altre cop. Perquè les paraules també vesteixen.

El petroli, per si mateix, tancat sota milers de tones de roca, pedra, fang i altres estructures de l’escorça terrestre és inofensiu; originat per milions d’anys de pressions i altes temperatures aquest compost ha madurat i seguiria madurant si l’home no n’hagués intuït alguna utilitat.

La radiació i les reaccions nuclears són la essència de l’univers perquè gràcies a elles les estrelles creen tots els elements atòmics que coneixem. Gràcies a les estrelles hi ha ferro a la terra, carboni, oxigen i, bé, tots el altres que trobem(*) la taula periòdica. Energia creadora, si l’home no n’hagués intuït alguna utilitat.

I avui maten, més o menys directament, amb més o menys velocitat, però maten: destrueixen la vida i el planeta.

Chernobyl, 26 d’abril de 1986; Fukushima, 11 de març de 2011; Golf de Mèxic, 22 d’abril del 2010. Etc.

Risc assumit

És com si saber que som finits, que hem de morir i que, en desaparèixer nosaltres, desapareixerà la nostra culpa, donéssim per inevitables les conseqüències per explotar el planeta tal i com ho estem fent; aquest risc que assumim és d’una mena llunyana, del tipus de si no hi penses expressament, no hi és. No és com tenir una arma carregada a la ma, en que el risc és evident i immediat: ens acompanyarà fins que deixem l’arma.

Si no som conscients del risc que generem pels altres en agafar el cotxe, com hem de ser-ho d’allò que no veiem ni toquem?

Arribats al punt d’haver reconegut el problema, ens resultarà molt fàcil culpar a la evolució tecnològica i a un “oh! Jo ja m’ho he trobat així!”. Però això no ens deslliura de la nostra responsabilitat adquirida en l’instant mateix de veure el problema.

Salt evolutiu pseudo-irreversible

Fa cinquanta anys no hi havia internet (oh! Diran els més petits, com podíeu viure sense xats?) no hi havia moltes de les coses que hi ha ara i que constitueixen el confort i lo pitjor de tot és que no concebin la vida –no la recordem d’altra manera- sense les andròmines que utilitzem en la nostra quotidianitat. Confort. Què és el confort?

El confort, tal i com l’entén la societat consumista, és la mort del planeta. És la extinció de les espècies, És l’homicidi imprudent comés per tots nosaltres en acceptar l’explotació de les energies no renovables i atòmiques.

Pseudo-irreversible perquè no sabríem com tornar a construir una quotidianitat sense tots els accessoris que tenim. Només cal, però, renunciar; l’alternativa és deixar que el planeta ens forci a acceptar aquesta renuncia. Temps al temps i, pel que sembla, cap al març/abril del 2012, desastres. No ens caldrà esperar gaire.