Edita: Arola Editors.
“He posat cortines
a la meva vida,
algunes han coincidit
on hi havia finestres.”

I ara, mirant una miqueta enrere, un altre llibre de la mateixa autora: “Esmorzar Perfecte”.

ESMORZAR PERFECTE

Sóc tan petita
que puc seure a la vora
d’una tassa
de café amb llet.
Decideixo tirar-me dins
i sento que està tèbia,
més aviat freda.
Tinc un forat molt gran
enmig de la panxa;
suro amb forma de "Donut".
Quan me n’adono estic relliscant
per la trajectria d’una llàgrima
i és que no tindré
un esmorzar perfecte.
Estic semi-destroada
"enriquecida con calcio".

Ja us havia parlat d’aquest llibre en Sobredosi i Un Regal. En aquest cas, qualsevol dels dos llibres seria el regal perfecte (recordeu que el regal perfecte depèn molt de la persona a qui li feu)

En una tarda de pluja, si la tranquilitat acompanya, la poesia és la millor lectura.

Salutacions.

Aquí hi ha un exemple (per que ho tasteu)

ESMORZAR PERFECTE

Sóc tan petita
que puc seure a la vora
d’una tassa
de café amb llet.
Decideixo tirar-me dins
i sento que està tèbia,
més aviat freda.
Tinc un forat molt gran
enmig de la panxa;
suro amb forma de "Donut".
Quan me n’adono estic relliscant
per la trajectria d’una llàgrima
i és que no tindré
un esmorzar perfecte.
Estic semi-destroada
"enriquecida con calcio".

Podeu baixar-vos un extracte del llibre en PDF pitjant

En els següents enllaços trobareu més informació sobre aquest llibre i la seva autora.

Autora: Ester Fenoll Garca (més informació a D2EDICIONS)

Llibre: Esmorzar Perfecte (més informació i venda a D2EDICIONS)

Espero que us agradi.

ESMORZAR PERFECTE

Sóc tan petita
que puc seure a la vora
d’una tassa
de cafè amb llet.
Decideixo tirar-me dins
i sento que està tèbia,
més aviat freda.
Tinc un forat molt gran
enmig de la panxa;
suro amb forma de “Donut”.
Quan me n’adono estic relliscant
per la trajectòria d’una llàgrima
i sé que no tindré
un esmorzar perfecte.
Estic semi-destroçada
“enriquecida con calcio”.

Salutacions,

mentre sona la música,
-i et mous seguint les pauses-
mentre ballen els arbres
-en silenci-
mentre la sorra crepita
-sota el sol-

mentre les ombres tornen
-orenetes-
i els corbs callen
-enfeinats recollint ànimes-
mentre les campanes ploren
-qui ha marxat?-

Jo veig espurnes en els teus ulls.

i en florir el cel
-primavera?-
en l’enlluern del sol
-dolor i plaer, llençols, tomba de secrets-
en la tempesta
-trons que son batecs-
sota les agulles
-aigua, llàgrimes i acer-
amb el fred
-que guarda les paraules sota la capa-

Veig espurnes en els teus ulls.

i tancats sota el marbre
vora l’arbre
a lombra
en silenci

resten els records
-prohibits-
enduts pel lladre,
-el temps-
fossilitzats,
-de pedra bategant-
però vius: amagats!

I en tancar els ulls,
sento llàgrimes
-foc-
marcant-me la pell.

I en despertar, l’hora passada
-desitjo morir-
i en veurem sol
-desitjar tornar-
home no ha patit tant
-ha mort, afortunat-
En trobar infinit al seu costat.

no marxis.

(esborrany)

i un mirall em diu que no soc re
que ple de formes buides em presento
encaixades per atzar en un moment,
a corre-cuita
an un racó bruit i humit.
on s’hi oblidà
–l’atzar i Déu-
la meva ànima.

mentre la bombeta arrenca llums a la cambra,
i el groc fosc -putrefacte per poc-
em deixa veure les mans,
m’arrenco de mi sensacions
forçades
amb erotisme culpable.

mentre ell llit se m’empassa,
blau rascat i esquinçat,
mirall de cel en tempesta inventada pel cec
tanco els ulls per escapar,
però no hi ha sortida,
tret de mi, que no soc bo per jo.

I lligat pel destí a un espai infectat d’olors estranyes.
sol, em trobo amb mi i em pregunto
qüestions inventades,
-”què hi fas aquí?”-
també, per una ment malalta
però no hi ha resposta en aquesta vidamort.

he sentint que deia, un que ja marxava.
que no fa mal.

què, no fa mal?

-A l’altra banda del mar -

Veig caure la nit a trenc d’alba.

Ftils pinzellades de vermell i ocre

tempesta apagada

cel que crema!

On s el Vi?

All d’aigua caiguda,

atmosfera fresca,

densa.

Gingebre?

Ginebra!

Sensacions terminals d’un dia,

que tot just comena a morir.

Oh! Malet, que sort tens de conixer l’hora de la teva fi.

On s l’espasa?

Llgrimes plogudes mentre jo dormia,

plorades sobre mi mentre et cantava.

Sento vida i fred.

I, Tips d’aigua,

els meus ulls resten silenciosos vora l’horitz

a un pensament de tu.

Oh! Mediterrani, que en saps d’ella?

I es mar quan va, i es mar quan ve.

mentre ses teves paraules

s’escriuen a sa sorra

jo

no et se llegir.

Llat que t’escapes d’ella, que me’n pots dir?

Mots

preciosos

que

es

trenquen

en caure en el meu oir,

rere sa tanca de pedra,

que un dia sa terra escop.

“A s un cigronet…”

I un infant que reviu histories passades,

merc de paraules retingudes per un vell pescador,

que noms pretn atrapar un altre moment.

Si us plau, em permet?

I el nin esdev gegant d’ira

en jo interrompre al pescador.

Deixi’m ses xarxes, vell homo,

que tenc qu pescar.

Xarxes

teixides

de mots

cicatritzats

amb

anys

de

sang

de

mans

tallades,

de pells cremades i nits perdudes.

Xarxes conjurades d’experincia i saber,

xarxes que saben on trobar.

I el mar quan va,

i el mar quan ve.

Afortunada terra humida pel teu amant!

Tant de bo jo pogus!

Deixi’m ses xarxes, vell homo,

que he de partir.

Encara recordo

-pensament amputat traumticament-

la humitat de la nit passada,

solcant la meva carn com ho faria s’aixada,

en terra sagnant.

On s el Vi?

Oh! Du!

Ma vida per dormir!

Vull veure-la de nou!

Hi vull parlar!

Oh! Du!

Rere el tancat de pedra, all s.

Rera el tancat de pedra,

a l’altra banda del mar.

A l’altra banda del Mar.

Deixi’m ses xarxes, vell homo,

deixi-me-les, que he de partir.

-A l’altra banda del mar -

Veig caure la nit a trenc d’alba.

Ftils pinzellades de vermell i ocre

tempesta apagada

cel que crema!

On s el Vi?

All d’aigua caiguda,

atmosfera fresca,

densa.

Gingebre?

Ginebra!

Sensacions terminals d’un dia,

que tot just comena a morir.

Oh! Malet, que sort tens de conixer l’hora de la teva fi.

On s l’espasa?

Llgrimes plogudes mentre jo dormia,

plorades sobre mi mentre et cantava.

Sento vida i fred.

I, Tips d’aigua,

els meus ulls resten silenciosos vora l’horitz

a un pensament de tu.

Oh! Mediterrani, que en saps d’ella?

I es mar quan va, i es mar quan ve.

mentre ses teves paraules

s’escriuen a sa sorra

jo

no et se llegir.

Llat que t’escapes d’ella, que me’n pots dir?

Mots

preciosos

que

es

trenquen

en caure en el meu oir,

rere sa tanca de pedra,

que un dia sa terra escop.

“A s un cigronet…”

I un infant que reviu histories passades,

merc de paraules retingudes per un vell pescador,

que noms pretn atrapar un altre moment.

Si us plau, em permet?

I el nin esdev gegant d’ira

en jo interrompre al pescador.

Deixi’m ses xarxes, vell homo,

que tenc qu pescar.

Xarxes

teixides

de mots

cicatritzats

amb

anys

de

sang

de

mans

tallades,

de pells cremades i nits perdudes.

Xarxes conjurades d’experincia i saber,

xarxes que saben on trobar.

I el mar quan va,

i el mar quan ve.

Afortunada terra humida pel teu amant!

Tant de bo jo pogus!

Deixi’m ses xarxes, vell homo,

que he de partir.

Encara recordo

-pensament amputat traumticament-

la humitat de la nit passada,

solcant la meva carn com ho faria s’aixada,

en terra sagnant.

On s el Vi?

Oh! Du!

Ma vida per dormir!

Vull veure-la de nou!

Hi vull parlar!

Oh! Du!

Rere el tancat de pedra, all s.

Rera el tancat de pedra,

a l’altra banda del mar.

A l’altra banda del Mar.

Deixi’m ses xarxes, vell homo,

deixi-me-les, que he de partir.