Quatre Coses

No té mèrit preguntar-se sobre el per què de les coses estranyes, noves o espectaculars, el té fer-se preguntes per allò que ja es dona per fet, per sabut i per evident. Em permetreu que m’aturi a preguntar-me per la mediocritat i la idiotesa, que prendré com a sinònim-agafat-amb-pinces de mediocritat.

Aquest matí, mentre llegia la premsa he vist una frase que deia:

Ya me he convertido en lo que él [el pare] más detesta: en un autor de éxito.

El relat començava dient:

Mi padre no lee textos premiados, textos que nacen con el pecado original de la comercialidad, textos que leería cualquier idiota porque los habría escrito cualquier bobo.

I eus ací que no em costa res arribar a la conclusió que, segons l’autor del relat, qualsevol llibre d’èxit ha d’haver estat escrit per una persona mediocre i que, alhora, serà llegit per persones mediocres. La conclusió següent a la anterior és que allò que agrada a la majoria et fa mediocre, perquè és mediocre. O és a la inversa, com que ets mediocre, t’agrada allò que és mediocre?

Quants cops no hauré sentit: “aquesta pel·lícula és una americanada!”, acompanyat, la majoria de vegades, d’un sentiment de menyspreu!; la majoria de vegades que ha estat en referència pel·lícules d’èxit de taquilla.

No puc evitar preguntar-me quina és l’essència de la mediocritat. Potser és allò que atreu a molta gent? I si atreu a molta gent, per què és mediocre? Si és del gust de tothom, serà que la majoria, encara que inconscientment, ha triat i determinat què és allò més valorable en aquell moment. Reflectirà l’estat d’ànim d’una societat o el que vulgueu, però, mediocre?

Seguidament he de preguntar-me per la intenció de l’escriptor, poeta, director de cinema, que crea una nova obra. És la de passar totalment desapercebut per esquivar la comercialitat? O bé es la de guanyar-se les garrofes? Si és el segon cas, intentarà fer allò que sap que agrada al consumidor, per tant, aquell que fa americanades no és el director, o, si ho és, és degut a la demanda d’americanades per part dels consumidors (no tant sols americans).

Per acabar em pregunto si no és el consumidor d’art, cinema, literatura, etc., aquell que estableix què és mediocre i què no amb la finalitat [única] de revestir-se ell mateix d’una aura d’entès en la matèria, de crític literari, d’art o de cinema: de persona de bon gust.

Jo crec que una obra mediocre no és aquella que es consumida per molts, sinó aquella que, consumir-la, esdevé un sacrifici i una obligació, encara que sigui autoimposada. Aquell llibre pesat, aquella pel·lícula amb un tractament fotogràfic i un diàlegs ‘especials’, aquella obra d’art que no saps com mirar-te-la en la que diuen que s’hi veu un animal. No sé si serà mediocre o no, però és avorrit. Serà que soc mediocre? D’acord, però és avorrit.

I que els deus em guardin de criticar (abans se’n deia menystenir, ara som més eufemístics) alguna obra que no m’hagi agradat. En tot cas diré allò de: “no m’ha agradat perquè no és el meu estil de cinema, art o literatura”.

Fixeu-vos que poca gent mostra la seva opinió basant-se en sentiments i sensacions propis (covards!), sempre ho fan apel·lant a allò que és neutre i que fa tothom (mediocritat): “és una americanada” en lloc de “no m’ha agradat” o “és massa comercial” en lloc de “crec que li falta algun contingut X o Y”.

Els consumidors d’excuses mediocres 
          també son persones mediocres?

Disculpeu-me per tanta mediocritat i disculpeu-me si algú s’ha sentit ofès per les meves paraules.

El problema d’un codi penal és que les analogies no son aplicables tret que beneficiïn l’acusat: no val a dir que com que els actes que es jutgen son ‘similars’ a altres, es jutjaran sota les mateixes tipificacions penals que els anteriors.

Però, si el propietari d’un gos pot ser imputat d’homicidi imprudent per tenir un gos que mossega i mata a un nen, per què no pot ser-ho el propietari del bou ‘Ratón’, que ja ha matat a dos persones?

Permetre que aquest bou sigui el reclam publicitari, alhora que el protagonista, en festes populars i permetre que empaiti el públic, és com deixar una pistola carregada al pati d’una guarderia, perquè tots sabem que els nens aniran a jugar amb ella i tos sabem que és molt probable que passi una desgràcia. De la mateixa manera, i aquí és on comença el comportament delictiu, el propietari del bou sap que és probable que algú surti ferit. La cosa empitjora, però: el ramader també sap que aquest bou és molt més perillós que altres i, no obstant això, continua amb la actitud negligent de permetre que el bou surti a empaitar a la gent tot i saber que hi ha la possibilitat de causar la mort a algú.

A diferència del propietari del gos, que no espera que ningú prengui mal tot i ser, el gos, de raça considerada perillosa, el propietari del bou entén i accepta que el bou pot esdevenir una eina mortal, doncs ja ha causat mort abans, per tant, és conscient de la perillositat de l’animal en tot moment; de fet, el bou es tan reclamat precisament per la seva perillositat manifesta.

En fi, si en sabeu més que jo, que no en sé res de lleis, us agrairia els vostres comentaris.

Salutacions.

Soc un instant. Un gerundi: essent. Una forma gens personal, afegitó a l’instant en que coexisteixo; un breu i senzill canvi estructural en la organització de la matèria, un caos dintre un cosmos dintre un caos en l’ésser, en el sent, d’alguna altra cosa.

I l’ordre canviarà en el mateix femtosegon astronòmic: un cosmos dintre un caos dintre un cosmos i el meu gerundi esdevindrà pretèrit perfet simple amb la mateixa lleugeresa que un pardal executa un saltiró perfecte (present, en aquest cas).

I se’m pronunciarà en forma passada: va ser… havia estat… tot oblidant que encara soc i que sempre seré; en altra forma, és clar.

Caos i Cosmos s’intercanvien els documents universals d’identitat –car, fan la mateixa cara, tots dos, vistos de lluny- i és en aquest punt, on l’home és home i no una altra cosa. És en aquest punt on tot comença i tot acaba.

I les formes verbals, què?

Quin model de mon vols? –No vull un nou model de mon, vull un nou model d’home.

El poble ha oblidat que és el poble. El poble, esdevingut ignorant en extrem per avorriment d’ell mateix, ja no sap què és la democràcia i, de sobte, s’aixequen lemes infantils i sense sentit.

El poder és del poble! El carrer és nostre! Lluitarem per vosaltres! No oblidem i no perdonem!

El carrer sempre ha estat del poble, però el poble ho ha oblidat. En quin moment va renunciar a ell? No ho sé, suposo que el telèfon mòbil de darrera generació era més atractiu que les llibertats guanyades amb la feina, sang i suor vessada pels nostres pares i avis.

El poder és del poble. El poble ha parlat, diuen. Però quants pobles hi ha i quantes proclames més poden sorgir? I què passa amb aquells que no es senten inclosos amb “el poble” al que alguns fan referència en erigir-se portaveus d’aquest?

Només hi ha un poble i només hi ha una manera per proclamar la seva veu: la democràcia i les urnes. Això implica tolerància envers d’aquells que no pensen de la mateixa manera, també implica acceptar allò que la majoria –aquest cop sí, aquest cop es tracta del poble- decideixi lliurement per boca i ma de cada individu: a les urnes.

Això és democràcia i cap altra cosa no ho és.

“La contra” de La Vanguardia titulava el següent: “Las redes acabarán por crear una consciencia universal”. Certament alguna cosa canviarà quan la xarxa esdevingui cosa tant quotidiana com ara ho son els mitjans de transmissió d’informació i coneixement basats en paper. Però dubto que aparegui tal consciència universal; en tot cas, aquesta consciència, és més probable que emergeixi com a fruit de l’expansió del coneixement i de l’educació basada em paper i en principis poc volubles que en un substrat tecnològic punter.

No és la terra la que dona patates, son les patateres que s’hi planten les que ho fan, ara bé, la terra hi ajuda.

És diu que una cosa és voluble quan aquesta té la capacitat, intrínseca o extrínseca, de canviar fàcilment totes o alguna de les seves parts; la volubilitat, normalment, acostuma a ser sinònim d’inconstància, de poca profunditat i poc arrelament d’allò que s’adjectiva com a voluble: manca d’opinió, caràcter canviant, indecisions contínues. Podríem dir que una persona voluble és una persona de pocs principis –o molts i canviants.

Aquesta volubilitat ve determinada, crec jo, per la quotidianitat de l’individu, quotidianitat entesa com a tots els factors i elements amb que aquest interactua. Els coneixements i les idees trameses per la xarxa, els moviments socials sustentats per les noves tecnologies –essencialment canviants- tenen la impagable capacitat d’arribar arreu del mon –arreu del mon on arriba la xarxa, és clar- i canvien segons l’estat d’ànim d’aquell grup social que fa circular certa informació; perden i guanyen vigència amb la rapidesa que ho fa l’individu que té al seu abast trametre-la per tant, al ser la xarxa una eina d’us social conscient i amb intencionalitat, hereta la volubilitat d’aquells que la utilitzen i mai no esdevindrà, al meu entendre, punt de referència o llavor d’una consciència universal o col·lectiva.

La velocitat amb que el contingut de la xarxa canvia contraresta la capacitat de crear opinió duradora atès que desvia l’atenció de l’observador cap a multituds de focus sense connexió aparent.

La xarxa té altres funcions gens menyspreables: la transmissió d’idees i conceptes nous i una gran capacitat de promoure la mobilització social, no obstant això la consciència social ha de sorgir de la unió de la consciència dels individus que comparteixin una quotidianitat, és més, previ a la emergència d’aquesta consciència col·lectiva ha d’emergir un entorn sociopolític global que proporcioni als individus una quotidianitat poc més o menys comú, i, pel que sembla, ara per ara no és l’objectiu principal de la societat moderna, al menys, no ho és més enllà de la creació d’una societat global que econòmicament reporti beneficis.

Caldrà esperar al següent pas evolutiu per veure quines cartes tenim.

El valor social és dissol en dissoldre’s el grup social que el sustenta, l’individual roman inalterable i, afectat només per les inclemències de la quotidianitat, és en base a ell, al valor individual, que cal construir o reformar els que sustentaran la societat futura, altrament, el resultat serà una societat feble i caduca.

No pots canviar un sistema del que formes i has format part pretenent culpabilitzar als altres dels defectes que comparteixen amb tu.

No pots voler canviar un sistema basant les teves accions en una divisió social, en vencedors i vençuts en els que tenen la raó i els que estan mancats d’ella. Així va començar la guerra civil espanyola. Així han començat totes les guerres santes, així actua Al Qaeda, així actua ETA:

…jo tinc raó, tu no, i com que tinc raó estic legitimat a fer allò que em sembla que he de fer.

I el pitjor de tot és que els que es mouen amb el principi de la divisió social son prou ignorants com per no tenir en compte les conseqüències dels seus actes, només els interessa protagonisme social i la legitimitat que dona la massa social furiosa. Massa social, d’altra banda, ignorant en essència.

Conèixer i utilitzar conceptes senzills, aquells que son abastables per tothom, no aporta prestigi, així doncs n’hem inventat tants de complicats i pesants que ara ens resulta impossible arribar a l’essència veritable de les coses.

La llibertat –la que es gasta aquests dies- és una andròmina voluminosa inventada per la societat capitalista. Si partim de la premissa mercantil que la llibertat no és altra cosa que opcions i alternatives, la conclusió cau pel seu pes: com més diners, com més productes generi la industria, més lliure és l’individu al tenir la possibilitat de fer més en poder triar entre més.

Paguem per ser més lliures.
Comprem la llibertat a terminis.

En el moment en que es relaciona un producte de mercat amb un valor humà, el primer n-plica el seu valor i el segon el divideix en la mateixa mesura. Si el valor humà és la llibertat, aquesta queda reduïda a un simple acte de consum: a més consum, més llibertat. El producte que et dona més llibertat és el més preuat, el més valuós i la llibertat és redueix a triar entre les diverses ofertes. Normalment és un cotxe –per si hom esperava que fos un llibre-

És ben fàcil concloure, doncs, que la llibertat és el resultat d’una operació matemàtica subjectiva: quan, de les opcions que tenim, se’n resta una, som una opció menys lliure; per tant, aquell que mai no resta opcions és l’únic que manté un estat de llibertat constant, això és, aquell a qui ningú no li ofereix opcions perquè no té necessitat de més opcions; això és, aquell que sap i coneix el valor de les coses senzilles.

Llibertat és un telèfon mòbil per poder actualitzar l’estat del facebook i no perdre el contacte amb els cinc cents amics-lliures que tens. Llibertat és un iPAD amb el que poder estar al dia de les ofertes de consum. Llibertat és poder comprar música, perquè algú va dir un dia que no només de pa viu l’home (de música tampoc, afegeixo jo). Llibertat és un iPod per poder escoltar lo que volem quan volem i on volem.

El diner ens ha ensenyat a voler i quan volem no som lliures, només fem allò que ens han ensenyat a fer: voler.

La llibertat no existeix per se; aquest és un concepte essencialment lligat la mancança de molts altres principis humans: moviment, expressió, etc. i les seves respectives mancances.

D’un concepte que només existeix quan d’altres es veuen minvats hem passat a un concepte construït segons els plànols i les indicacions del consum: llibertat és poder tenir (telèfons, ordinadors, etc)

(aquest text és un esborrany)

Una bona recepta és aquella que té la quantitat justa d’ingredients, que reposa en l’equilibri dels principis culinaris i que satisfarà a la majoria de paladars.

Excloc d’aquesta definició a aquella elit que, per poder ser tal elit, varia artificialment els seus gustos per sortir d’allò que agrada o que segueix la majoria.

El moviment “indignats” ha afegit a la seva recepta un ingredient que desequilibra la recepta original: el dret a l’autodeterminació. Segur que, d’alguna manera més o menys artificiosa, han relacionat les demandes originals amb aquest dret, però si abans, la recepta, era del gust de tothom, ara ho serà de pocs.

Personalment crec que la decisió d’aixecar l’acampada ha estat força assenyada, sempre que no es deixi perdre l’esperit original –la consciència de que hi ha un problema social- i, d’alguna manera, es permeti participar a tota la societat trametent aquesta necessitat de canvi i evolució social d’una manera, potser menys espectacular, però més efectiva amb les assemblees de barri o organitzant xerrades informatives.

Tot plegat es tracta de tornar a trobar la recepta equilibrada de manera que sigui apetitosa per tots els paladars.