… que d’aquí a uns anys, no massa, tot seria un sol ordinador, una gran xarxa "pseudo-neuronal" de la que emergiria una certa mena de consciència. Sobre lo de la consciència, no hi estic massa d’acord, i bé, sobre lo de que la gran xarxa esdevindria en un sol ordinador, doncs tampoc. Sembla que ens deixem portar per la nostra imaginació i pel cinema a l’hora de construir el futur. Pel cinema, sobre tot: evidentment, volem que en la pel·lícula de la nostra vida els herois s’acabin casant i que visquin feliços i que algú ens acabi traient les castanyes del foc quan tot està apunt d’anar-se’n avall. Però bé, aquesta és una altra història.

D’altra banda, us n’heu adonat que no tenim  cap bon escriptor de ciència ficció en Català? i, ep! em refereixo a obres del tipus "space opera", no m’estic referint a infumables relats filosofo-esotèrics. Trobo a faltar un Scot Card o un Herbert català.

Us hi animeu? Qui s’atreveix a fer una novel·la de CF en Català?

Se’ns paga, a aquells que tenim la sort de tenir una feina, per allò que fem. Se’ns paga per estar un determinat nombre d’hores al dia executant les tasques més diverses. Se’ns paga el que se’ns paga per complir un horari.

Per què, llavors, ens costa tant acceptar que els nostres superiors en la jerarquia empresarial vulguin saber en què dediquem el nostre temps? Serà que tenim alguna cosa a amagar com ara que no estem dedicant tot el temps a la feina i que en passem més del degut navegant per internet o fent petar la xerrada amb els companys? Serà que ens toca en l’orgull o en… ves a saber què, que ens creguin irresponsables de fer allò que ens hem compromès –per contracte- a fer?

… quatre pensaments…

El treballador té dret al seu sou, l’empresari, a saber que allò que està pagant és per una feina que s’ha dut a terme correctament.

Humans,
    massa humans.

Els de la dreta fan responsables dels problemes socials als estrangers; al menys això sembla que diuen que passa a Badalona; els anti-sistema, als bancs i, com no, al sistema; els criminals culpabilitzen als seus còmplices i, fins i tot, al diable. La culpa i la responsabilitat son dues patates calentes que no convé tenir massa estona a les nostres mans.

Suposo que és natural enviar ben lluny la responsabilitat –no assumida- dels nostres actes i si, per sort, trobem algú a qui carregar-li amb els nostres defectes i frustracions, ho farem sense miraments i, com no, amb la consciència ben tranquil·la.

Alegreu-vos! Ja tenim a qui penjar!

 

A la classe política per no saber fer i els banquers per avaricionar a tort i a dret! Ah! i a l’empresari, per voler fer diners! quin pecat tan imperdonable!  (i no oblidem al veí, que, o bé és polític, o bé té un negoci i guanya més que nosaltres) Però alguna cosa em diu que per molt que es confessi el veí, Deu no ens perdonarà a nosaltres, encara que tinguem la certesa que ell –el veí- és el culpable de tots els nostres errors: Si es que ens ha incitat! Si és que ens ha enganyat per comprar! Si és que és ell qui ens ha fet consumidors inconscients i compulsius!

Però en el moment d’anar a comprar un cotxe (de marca respectable, faltaria més!) no hem mirat si ens el podíem permetre, car, ho pagarem a terminis i així si que podem, oi? Tampoc no ens hem adonat que la hipoteca la pagarem durant 30 anys i, recordeu el cotxe? el cotxe l’estarem pagant juntament amb la hipoteca o el lloguer. Seguim sumant? 500€ en un televisor de 42 polzades (si no ho és de més és perquè no ens hi cap a casa), 200€ en una videoconsola; un mòbil nou cada any, les quotes del mòbil, les quotes d’internet… quotes i quotes i lletres i més lletres.

I la signatura del préstec per anar de vacances, sí, aquell microcrèdit, ara no dissimuleu, l’hem fet nosaltres; ni el banquer ni la financera.

Però tampoc no tot es redueix a tu i a mi o al veí:

Hem fet creure a les constructores (i a les fortunes que han invertit en elles) que nosaltres, els consumidors, faríem mans i mànigues per tenir una casa o dos i, què m’has dit! a construir, que falten cases! El cotxe del pare, el de la mare i el d’algun fill. Quotes i combustible, assegurances, pàrquing i què més? Què em deixo? Hem fomentat el consumisme i, com no, hem fomentat la creació d’un mercat basat en aquest consumisme compulsiu. Però ho hem fet nosaltres.

Sí, suposo que podríem canviar el sistema electoral, suposo que podríem tancar als banquers a la presó, si trobem el delicte amb que imputar-los, clar, perquè fer-nos enfadar encara no ho és. Tampoc no és delicte que ens embarguin la casa, però podríem inventar-nos alguna cosa, pensem-hi…

Fos com fos, després d’aconseguir que el veí faci penitència, nosaltres continuaríem sent nosaltres i tan bon punt ens passés alguna cosa, sortiríem a buscar un altre veí.

El problema no està en el sistema, ni en el capital. El problema està en el consumidor –en mi, en tu, en tothom- que no li ha fet cap lleig ni al capital ni al sistema. Hem deixat que ens pensin (que pensin per nosaltres allò que ens convé), ens hem deixat convèncer.

No és que siguem culpables,
      és que som imbècils!

O la inèrcia del moment propici.

La conjuntura social d’aquest moment fa que sigui l’adequat per moure veus i per manifestar les idees i neguits propis a la societat, per demanar i esperar el suport dels conciutadans.

Fer les coses quan és el moment propici només és el començament i és fàcil, molt fàcil; però compte! després del moment propici hi ha tot un seguit de moments que no ho son tant i que la força i energia per moure la societat és infinitament més gran, tret que les llavors, sembrades en el moment adequat, hagin caigut en terra fèrtil.

I la terra no és fèrtil 
                  si no es treballa en el moment propici.

Avui cal pensar en demà, millor dit, en el demà, en aquell demà que no hi ha eleccions i que la quotidianitat torna a ser la monòtona protagonista de les nostres vides. Què passarà el dilluns vinent? H ha plans i arguments per mantenir les manifestacions? i, fins quant?

És el moment, tant pels que treballem com pels que no ho fem, de planificar una mica el futur immediat.

Quants demanaríeu vacances a la feina per passar els dies a les concentracions? (per exemple)

Un titular de “El País” diu:

El Constitucional avala la celebración de manifestaciones en jornada de reflexión

I com a subtítol:

• Una sentencia de 2010 permite concentraciones si la capacidad de influir en el electorado es "remota"

Vosaltres creieu que és “remota” la capacitat d’influir sobre l’electorat d’aquestes manifestacions?

Però, per favor, no caigueu en l’error de creure que allò que diu la premsa és la veritat! Potser en part ho és, però en el moment que aquesta “part” s’utilitza amb un objectiu, esdevé mentida. I això és el que passa amb aquest titular.

Cal manifestar-se, també, en contra d’aquells mitjans de comunicació que manipulen l’opinió pública, cal fer baixar del tron de la veritat als que només n’utilitzen mitja i amb objectius manipuladors.

Sigui com sigui, els motius que ens duguin al carrer no han de venir ni justificats ni avalats per una premsa partidista i, evidentment, manipuladora.

Hem cedit la responsabilitat de crear opinió a tercers –de que ens creïn opinió- i ara n’estem pagant les conseqüències.

Som els sobirans, per tant,

Tenim el dret de triar i a fotre al carrer a qui hem triat si ho fa malament. Tenim dret a canviar la llei si la actual no es perfet clavar-los-hi una puntada al cul. Tenim dret a voler gaudir de les millors oportunitats, ara!, sense tenir que esperar a que passin quatre anys per veure si el que ve després ho fa millor (i si no ho fa, esperar quatre anys més)

Com diu l’Iñaki Gabilondo “els grans partits hauran de refundar-se”, repensar-se de nou. 

Necessitem gestors, no polítics. Ara no és temps d’ideologies de llibre: ara toca treballar per canviar l’essència corrupta i desgastada del sistema polític estatal.

Si cal tirar endavant un estat cal començar a fer política pels ciutadans en lloc de fer promeses per tombar l’adversari. No és pot permetre que el gruix de la campanya d’un partit estigui basada en desfer allò que ha fet l’altre, no es tolerable que els problemes socials siguin l’espasa i el camp de batalla dels debats socials de la classe política espanyola. El polític, sigui del bàndol de que sigui ha de treballar per eliminar aquests problemes socials i ha de dialogar amb totes les forces, amb qui calgui! Perquè des de la oposició, si hi ha voluntat, també s’ha de governar. Cal deixar de banda l’orgull de veure fracassar l’adversari.

És tan responsable d’un problema aquell que l’ha causat amb la seva incompetència o mala praxis, com aquell que té una solució i se la guarda per treure’n rèdit polític. 

Cal deixar pas a les noves generacions perquè les que ara governen encara estan vivint en clima de postguerra. El fantasma del bàndol nacional i republicà habita en els cossos dels partits hereus d’aquell temps i de la transició posterior.

El canvi està en les nostre mans, és el moment de fer. No fer és ser còmplice i, per tant, ser igualment responsable de la situació per la que protestem.

TOTS SOM RESPONSABLES: tant per les nostres paraules com pels nostres silencis.

Jo demano diàleg, fluir d’idees, opinions. Perquè no podem pretendre canviar un sistema si no tenim alguna alternativa.

Parlem-ne?

salutacions

a.

És natural en l’home –el poca cosa- entronar a personatges insignificants que destaquen per valors igualment insignificants, de manera que aquests ídols esdevenen models a seguir… assequibles per a qualsevol.

En referència a: “Fe en Mou”. Perquè tothom sap enrabiar-se, oi?

I és llavors quan les criatures, en no trobar faldilla a la que plorar, busquen la premsa.

Pujar al carro de qualsevol tendència reivindicativa –o inventar-se-la- i vestir-se amb un munt de crítiques superficials al sistema i a les coses que t’envolten buscant un “… això hauria de ser així…” tot justificant-ho amb arguments naifs.

Cal entendre la realitat de les coses abans de pretendre canviar-ne cap.

És més fàcil creure que la realitat és incorrecta perquè no s’adapta a la idea que tenim d’ella: vivim en una idealització de la realitat i volem –forcem- que les coses s’ajustin a nosaltres en lloc d’entendre-les (aprehendre-les).

I, de vegades, un cop entesa, la realitat -les coses- no és podt canviar sense canviar-ne l’essència, i canviar l’essència d’una cosa, la destrueix.