The most powerful force ever known on this planet is human cooperation.

Suposo que alguns de vosaltres haureu arribat a lo que podria considerar-se com una mena d’orgasme espiritual al llegir la frase anterior, per allò de que la unió fa la força, de que units ningú no ens vencerà, o mil interpretacions i enquadraments més…

Per sort, la intel·ligència de l’autor d’aquesta frase, en Jonathan Haidt, va completar-la amb:

 — a force for construction
and destruction.

I es que la primera frase, sense el complement de la segona, és poc menys que una mentida perquè l’imaginari humà i l’intel·lecte poc crític, tendiran a omplir de benevolència i amor els espais entre les paraules, oblidant els milions de morts en els conflictes bèl·lics, o la imminent destrucció del planeta duta a terme per la ma i la força humana.

No hi haurà evolució intel·lectual
si abans no s’afronta allò que som: monstres.

Quines normes socials cal observar per poder viure dignament? I aquesta dignitat que busquem, és una dignitat necessària o és una dignitat imposada pel grup?

No puc evitar preguntar-me, alhora, si aquestes qüestions que em plantejo les plantejo perquè em pregunto sobre elles com a observador objectiu o perquè la meva posició social m’impel·leix a enderrocar allò que hi ha establert per tal de permetre’m ascendir.

Ens comprometem amb allò que no ens costa cap esforç. Ens comprometem en les converses de cafè i després del partit del futbol ja hem oblidat l’assumpte. Fins que se’n torni a parlar, és clar, llavors tornem a ser els individus més compromesos que hom pugui trobar. Enganxem quatre o cinc imatges al facebook sobre el tema en qüestió i amb això donem per conclosa la bona obra del dia. O de la setmana… o pitjor encara…

No, no em contesteu ara. M’agradarà veure quants seguiu igual de compromesos amb les bones causes socials d’aquí al primer de Juny (després de la final de la Champions). Sí, parlo d’elefants, per exemple. Podria haver parlat dels assassinats a Síria, però em temo que això ja és una causa perduda perquè requereix de massa reflexió.

Quina de les múltiples veritats creades pels mitjans de comunicació i agents socials és la que cal acceptar? Cap d’elles. Qualsevol veritat que no sigui la pròpia estarà basada en un acte de fe envers els interessos d’altres. Per això cal interpretar i descobrir la persona que intenti fer-ne prevaler una per sobre de les altres.

Avui, els creadors de veritats –govern, sindicats, mitjans de comunicació, patronal- esmerçaran tots els seus recursos i dots d’interpretació per construir una veritat, la seva veritat, sobre la convocatòria de vaga d’avui, 29 de Març. Serà, però, una veritat que faltarà a la realitat.

Si te la foten massa vegades de la mateixa manera
no pensis que els altres son males persones o que el mon va contra tu,
comença a preguntar-te si no seràs una mica gilipolles.

Ets afortunat si en el debat, deixant de banda els arguments del teu interlocutor, només busques les rialles i la complicitat de l’audiència; si busques altra cosa, no arribes a ser desgraciat perquè no és una desgràcia no saber-ne més. Poca fortuna, rés més.

És clar, ara, però, la guineu no vol el raïm perquè encara és verd.

La veritat és un concepte prou estúpid com per no dedicar-hi temps, ara bé, aquesta estupidesa-en-si –estupidesa en ella mateixa, essencialment estúpida-, aquesta poca definició, fa que tothom pugui dir-ne alguna cosa al respecte, encara que sigui mentida, sense faltar a la…

… en tot cas em dedicaré  als fets.

Sóc tant eclèctic,
              que ja no sóc

Allò que és genuí, original, ja no viu al mon de les idees, ara es troba rere l’objectiu de la càmera fotogràfica. Allò que els nostres sentits perceben és només una burda imitació d’allò que és-en-realitat, aprehensible, només, per l’ull mecànic d’un fotògraf.

Perquè, allò que és-en-realitat, mostra un enquadrament perfecte, un contrast adequat i la nitidesa fruit de la paciència de qui la recull; i el geni malvat cartesià, que ens la mostra, vesteix hàbit de fotògraf.