Quant a l’infant, doncs una rialla, et fa riure la innocència i la rabieta que agafa quan no té allò que vol aconseguir, però pel que fa a l’adult, t’agafa vergonya aliena.

Per acabar, només vull observar que el fet de tenir un fill no el fa a un més dona ni home, ni, per descomptat, més mereixedor de respecte.

Aquesta mal entesa llibertat menysté l’obligació de complir els compromisos adquirits i les bones maneres en les relacions humanes, emparada per un “soc lliure i puc fer el que vulgui!”.

Potser no hauríem de parlar de llibertat, sinó d’egoisme, és clar que, sobre el paper, cap de nosaltres no vol fer mal a ningú però en fem en racionalitzar i convertir l’egoisme: “jo vull això”, en  “jo soc lliure i, per tant, vull [fer] això [peti qui peti]”. I, fins i tot, si ha de petar algú, diem que és pel seu bé.

En els fòrums és habitual que les qüestions que avui son tema de debat, demà passin a un segon terme i, de vegades, desapareguin totalment de la llista de temes per debatre. Suposo que deixen de ser importants. Apunt per pensar-hi: per què deixen de ser importants?

Res no ens obliga a afanyar-nos a donar una opinió, però si de veritat volem contrastar-la, és bo que hi hagi algú que la atengui i la valori, això no és possible si els temes de conversa canvien constantment. Per tant, és essencial ser el primer en opinar sobre la qüestió –si és que es té opinió al respecte- si es vol obtenir alguna mena de contrastació d’idees.

L’altre problema és que potser no tinguem temps de llegir la resposta o, fins i tot, de respondre a qui ens hagi comentat les nostres paraules, perquè el tema haurà canviat.

El cicle de vida de les opinions creades a la xarxa és extremadament curt i les idees sorgides a partir d’aquestes opinions, molt volàtils.

Fum.

Salutacions.

Si aquesta darrera qüestió, la de la vida, no té una resposta que agradi a tots -principalment per que no deu tenir cap resposta- per què cal donar resposta a la primera, la de per què fem el que fem, que és força menys transcendent?

Jo soc informàtic de carrera: m’hi dedico activament i em permet subsistir, però què passa si m’agrada l’egiptologia o la història de l’antiga Roma? Llavors algú et pregunta: tu no ets l’informàtic típic, oi? Doncs no, sembla que no ho soc, i no és que jo sigui atípic, és que m’agrada l’egiptologia i veure com plou mentre escric poesia -o aprofundir en l’etologia dels "Cryptomphalus Aspersus" conegut en l’intimitat per "Caragol Bover".

Diria que ja tenim prou limitacions com per tenir que anar imposant-nos les que ens suggereixen altres amb preguntes com: i això, de què et serveix?

Salutacions.

La llum és lo que ens permet veure als altres i, per tant, veure’ns a nosaltres mateixos com a “no-altres”, però això és així perquè nosaltres som com som: de carn i ossos i amb un sistema sensorial que la utilitza –i els efectes que aquesta causa en la natura- per identificar objectes, moure’ns, viure, etc. Si funcionem així, quina necessitat hi ha de menystenir-nos utilitzant adjectius i proposicions negatives en construir la nostra realitat o, fins i tot, a nosaltres mateixos? Per què això de “falsa individualitat”? En tot cas, caldria preguntar-se què entenia l’autor per “individualitat”. La única manera en la que podem assolir-la és gràcies a la observació dels altres i això, a la vegada, podem fer-ho gràcies a la llum, sigui quina sigui aquesta llum: agent físic (la llum de sempre), la llum que ens ofereix el coneixement, etc. Qualsevol eina o agent que permeti diferenciar-nos dels altres, és essencial per construir-nos i és absolutament absurd renunciar a allò que som!

I per acabar, el pensament al que feia referència en el primer paràgraf deia alguna cosa com: allò que és ocult, que no se’ns manifesta, és l’origen de l’ésser. Hem tornat a renunciar. I situem, en allò que ens resulta inabastable i incomprensible, la nostra essència. Suposo que ho fem perquè no volem creure que aquesta sigui tan transitòria i puntual, irrellevant, com la nostra carn. Ens entestem en voler ser immortals. I no ens adonem que possiblement ja ho som, però d’una manera més fàcil d’entendre, tan fàcil, que no hi pesem. Clar que, acceptar una cosa fàcil –que pot ser acceptada per tothom- no ens fa diferents i, per tant, la rebutgem automàticament: som i deixem de ser al ritme de la tendència de la majoria –o és al ritme invers de la tendència de la majoria?- sigui com sigui, estem com un llum.

Construim incansablement conceptes nous sobre paraules velles i ja no debatem sobre les idees que pretenem comunicar amb aquestes paraules, sinó sobre les mateixes paraules.

Salutacions.

PS: la imatge ha estat extreta d’aquí.

En la obscuritat de la ignorància tot pot ser cert perquè no hi ha manera de discernir allò que és fals[i], però en la il·luminada saviesa tot es posa en dubte i cap veritat aguanta el judici de la raó[ii]. I doncs, què queda? El problema no és què queda, sinó què tenim en excés: paraules i discursos.

[i] En la obscuritat de la ignorància -quan no hi ha observador que mesuri el grau de coneixement dels individus observats- seria agosarat afirmar que no hi ha ni falsedat ni veritat i que tot seria acceptable dins dels límits de les necessitats individuals?

[ii] Però no de la raó pura, que existiria de manera independent a l’home si això fos possible, sinó de la raó humana: propietat emergent de les xarxes neuronals que composen el cervell humà. Raó que, erròniament, tendim a creure perfecta e irrefutable.

Al augmentar el nombre de variables, les matemàtiques es col·lapsen, llavors només ens queda la mística.

                         (Mario Conde, “Cosas del Camino” editorial nous.)

No senyor. Lo que es col·lapsa no és el mètode, sinó la nostra capacitat per seguir utilitzant-lo. Fixeu-vos si som egocèntrics que no som capaços d’admetre les nostres limitacions i, en lloc d’això, destruïm les nostres eines tot culpabilitzant-les d’insuficiència i ineficàcia.

                                                    (Alex Galletero, “Quatre Coses”)

Tot sigui dit: aquest llibre d’en Mario Conde –“Cosas del Camino” va ser tot un descobriment, tant de l’autor com del llibre. Feia molts anys que no queia a les meves mans una lectura tan interessant . En aquest blog veureu que no acostumo a recomanar gaires llibres, però he de fer una excepció per recomanar-vos aquest. A banda de la meva objecció a la reflexió del senyor Conde –estic d’acord en moltes altres reflexions de l’obra- insisteixo en recomanar-vos-el.

És un error intentar capturar una idea amb paraules; fer-ho i entregar-les com a la pròpia idea és entregar una mentida, una caixa buida, un breu esbós; només podem aspirar a introduir en la ment de l’altre la noció d’allò que se’ns ha presentat al nostre intel·lecte i confiar en que sigui capaç d’aprehendre-la per ell mateix. No obstant això, tenim les eines suficients per unir les dues ments i no hem de despreciar-les. L’error està en prendre allò que hem escrit com la idea original: l’ombra no és allò que la projecta.

Són l’orgull i la vanitat de creure que sabem, que hem entés, els qui ens porten a tal error.

Els participants, conscients que no arribarien a cap acord vinculant, han decidit, en un acte d’honestedat suprema, no prendre cap decisió i no enganyar-nos en fer-nos creure lo contrari, per tant, la cimera s’ha tancat en blanc: sense acords.