Vida contemporània vs. d’actituds clàssiques.

Piano_Gra2 Música, literatura, arquitectura i altres projeccions de maneres de l’home van canviant tal i com ho fa la societat. O no. Més aviat no.

Fa uns segles, els burgesos –els que tenien temps per perdre sense tenir que preocupar-se gaire per haver de treballar- van descobrir que les coses difícils i relativament complexes els mantenia en una posició privilegiada –més encara, si és que això era possible. La música clàssica –que llavors era relativament moderna- i que difícilment s’entén i aprecia el primer cop que s’escolta: que cal aprendre-la per apreciar-la, esdevingué la nau de batalla principal d’aquest sector de la societat. La música del poble, senzilla, ballable i a l’abast de tothom, els igualava amb els plebeus i això ho podien permetre.

Fixeu-vos que després d’uns quants segles, la gent encara continua anant a l’opera a veure i escoltar llargues sessions de música i crits soporífers, quan no estridents (pel volum, no pas per la entonació i el saber fer de qui els produeixen). El fet d’acudir a la òpera, al Liceu, al teatre, és a dir, el mantenir la cosa clàssica i relativament difícil d’entendre crea certa exclusivitat. I, bé, la gen aprèn a estimar-ho i ho fan sense cap dificultat. És com tocar el violí des de petits: s’odia al principi, però un cop en saps, i encara que la cosa continua essent difícil, agrada, perquè hem aprés a que allò ens fa exclusius i diferents a la resta, encara que costi moltíssim i requereixi de molta tècnica i temps.

Avui les coses han canviat una mica i, precisament per això, per aquest canvi, fa que els amants de la vella escola de classes (i no és que ho vulguin conscientment) reprenguin amb més força les antigues maneres per fer-les contrapunt de les noves.

En el cas concret de la literatura i els blogs: encara no es considera “escriptor” a qui escriu digitalment, entenent per digital com que el mitjà de difusió de la informació és la xarxa, el PDF o el Word (Write, si sou del mon OpenOffice). Hi ha persones que dediquen al seu blog moltes hores al dia, que es preparen els texts, que els corregeixen i quan ho creuen adequat, el publiquen. Els de la vella escola no ho veuen bé per que… és massa fàcil. I com que és massa fàcil, no té mèrit, encara que la informació tramesa o publicada sigui valiosíssima. Com deia en algun article anterior, això és una lluita per ser. Per definir-se i en aquest afany de ser i definir, la nova generació ha trobat en la tecnologia la possibilitat d’enlairar-se i orbitar la burgesia, de manera que aquells mitjans que ofereixen aquesta possibilitat, estan gaudint d’un molt bon moment; posem per cas les impremtes de la xarxa, que permeten publicar el teu llibre sense haver de passar per la valoració de l’editor. Automàticament, però, els amant de la vella classe s’afanyen a desmerèixer i menystenir aquestes noves possibilitats, perquè, clar, com poden permetre que algú publiqui un llibre sense passar per les penúries que segurament han passat ells?

Tinc més proper el cas de la literatura, però també podria parlar de la música: grups musicals que busquen alternatives per fer conèixer la seva obra i s’aprofiten de la xarxa i el seu potencial per publicar la seva obre sota llicències obertes i en mitjans com YouTube o altres.

És clar que, un cop s’homogeneïtzi la cultura, la música i altres arts “toves” (vull dir, a l’abast de més gen que no pas les “dures”, com podria ser la escultura, en qualsevol de les seves varietats) ja es cuidaran la burgesia clàssica de buscar altre maneres per recuperar la exclusivitat, perquè, com deia, tot es redueix a una lluita de classes i, en el darrer esglaó, en lluita d’individus per poder ser (perquè el ser és compon, en una bona mesura, de com ens veuen –com som- pels altres)

Salutacions,

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

What's this?

You are currently reading Vida contemporània vs. d’actituds clàssiques. at .

meta