Empreses de Rating

agost 30th, 2011 § 0 comments § permalink

L’evolució fa prevaler aquells trets que tendeixen a fer disminuir la incertesa de l’entorn de l’organisme evolucionat: un peix amb una dentadura ben afilada i amb les dents apuntant a l’interior de la boca té més possibilitats de retenir la presa que un que tingui les dents igualment afilades però apuntant a l’exterior del peix; el tret evolutiu redueix la incertesa en l’aspecte alimentari: l’animal s’alimentarà gairebé sempre. No hi ha lloc a la pregunta “avui, podré dinar?”. La resposta és, gairebé sempre, “SI”.

Qüestió important:

Si no hi ha incertesa,
no hi ha necessitat de formular preguntes.

Avui hi havia un titular a la premsa que deia que les empreses internacionals de rating (empreses que acostumen a ser les que responen a les preguntes sobre si és bo invertir en determinat assumpte) es mantenen escèptiques davant la inclusió, en la Constitució Espanyola, d’un límit d’endeutament. Bé, aquest escepticisme, en fer-lo palès públicament a través de la premsa, manté el grau d’incertesa en la ment de l’inversor i, com no, del públic en general.

Suposo que a aquestes empreses ja els va bé que es mantingui de manera antinatural aquest grau d’incertesa econòmica, ja que el seu negoci és cobrar per respondre a la pregunta “¿és bona aquesta inversió?” , és a dir, cobrar per reduir la incertesa de l’inversor.

En una mon que s’enfonsa –econòmicament-, qualsevol entitat amb capacitat per reduir la incertesa dels mercats hauria de posar-se a disposició dels governs per tal de treballar en la reconstrucció d’un mercat saludable o, si més no, no contribuir de forma tan irresponsable a augmentar-ne la incertesa.

Tothom

agost 29th, 2011 § 0 comments § permalink

Tothom és llicenciat en ciències econòmiques; tothom té un màster en macroeconomia; tothom sap cap calcular la gràfica d’equilibri de l’oferta i la demanda per un determinat producte i tothom es capaç de veure, a través d’un glop de guisqui, els equilibris, pilars i tendències que sustenten la societat moderna.

Perdoneu, em deixo el més important: tothom és entrenador de futbol.

No serà per això que les coses van com van?

Una cursa per l’exclusivitat.

agost 25th, 2011 § 0 comments § permalink

No té mèrit preguntar-se sobre el per què de les coses estranyes, noves o espectaculars, el té fer-se preguntes per allò que ja es dona per fet, per sabut i per evident. Em permetreu que m’aturi a preguntar-me per la mediocritat i la idiotesa, que prendré com a sinònim-agafat-amb-pinces de mediocritat.

Aquest matí, mentre llegia la premsa he vist una frase que deia:

Ya me he convertido en lo que él [el pare] más detesta: en un autor de éxito.

El relat començava dient:

Mi padre no lee textos premiados, textos que nacen con el pecado original de la comercialidad, textos que leería cualquier idiota porque los habría escrito cualquier bobo.

I eus ací que no em costa res arribar a la conclusió que, segons l’autor del relat, qualsevol llibre d’èxit ha d’haver estat escrit per una persona mediocre i que, alhora, serà llegit per persones mediocres. La conclusió següent a la anterior és que allò que agrada a la majoria et fa mediocre, perquè és mediocre. O és a la inversa, com que ets mediocre, t’agrada allò que és mediocre?

Quants cops no hauré sentit: “aquesta pel·lícula és una americanada!”, acompanyat, la majoria de vegades, d’un sentiment de menyspreu!; la majoria de vegades que ha estat en referència pel·lícules d’èxit de taquilla.

No puc evitar preguntar-me quina és l’essència de la mediocritat. Potser és allò que atreu a molta gent? I si atreu a molta gent, per què és mediocre? Si és del gust de tothom, serà que la majoria, encara que inconscientment, ha triat i determinat què és allò més valorable en aquell moment. Reflectirà l’estat d’ànim d’una societat o el que vulgueu, però, mediocre?

Seguidament he de preguntar-me per la intenció de l’escriptor, poeta, director de cinema, que crea una nova obra. És la de passar totalment desapercebut per esquivar la comercialitat? O bé es la de guanyar-se les garrofes? Si és el segon cas, intentarà fer allò que sap que agrada al consumidor, per tant, aquell que fa americanades no és el director, o, si ho és, és degut a la demanda d’americanades per part dels consumidors (no tant sols americans).

Per acabar em pregunto si no és el consumidor d’art, cinema, literatura, etc., aquell que estableix què és mediocre i què no amb la finalitat [única] de revestir-se ell mateix d’una aura d’entès en la matèria, de crític literari, d’art o de cinema: de persona de bon gust.

Jo crec que una obra mediocre no és aquella que es consumida per molts, sinó aquella que, consumir-la, esdevé un sacrifici i una obligació, encara que sigui autoimposada. Aquell llibre pesat, aquella pel·lícula amb un tractament fotogràfic i un diàlegs ‘especials’, aquella obra d’art que no saps com mirar-te-la en la que diuen que s’hi veu un animal. No sé si serà mediocre o no, però és avorrit. Serà que soc mediocre? D’acord, però és avorrit.

I que els deus em guardin de criticar (abans se’n deia menystenir, ara som més eufemístics) alguna obra que no m’hagi agradat. En tot cas diré allò de: “no m’ha agradat perquè no és el meu estil de cinema, art o literatura”.

Fixeu-vos que poca gent mostra la seva opinió basant-se en sentiments i sensacions propis (covards!), sempre ho fan apel·lant a allò que és neutre i que fa tothom (mediocritat): “és una americanada” en lloc de “no m’ha agradat” o “és massa comercial” en lloc de “crec que li falta algun contingut X o Y”.

Els consumidors d’excuses mediocres 
          també son persones mediocres?

Disculpeu-me per tanta mediocritat i disculpeu-me si algú s’ha sentit ofès per les meves paraules.

Homicidi negligent.

agost 19th, 2011 § 0 comments § permalink

El problema d’un codi penal és que les analogies no son aplicables tret que beneficiïn l’acusat: no val a dir que com que els actes que es jutgen son ‘similars’ a altres, es jutjaran sota les mateixes tipificacions penals que els anteriors.

Però, si el propietari d’un gos pot ser imputat d’homicidi imprudent per tenir un gos que mossega i mata a un nen, per què no pot ser-ho el propietari del bou ‘Ratón’, que ja ha matat a dos persones?

toro-ratonPermetre que aquest bou sigui el reclam publicitari, alhora que el protagonista, en festes populars i permetre que empaiti el públic, és com deixar una pistola carregada al pati d’una guarderia, perquè tots sabem que els nens aniran a jugar amb ella i tos sabem que és molt probable que passi una desgràcia. De la mateixa manera, i aquí és on comença el comportament delictiu, el propietari del bou sap que és probable que algú surti ferit. La cosa empitjora, però: el ramader també sap que aquest bou és molt més perillós que altres i, no obstant això, continua amb la actitud negligent de permetre que el bou surti a empaitar a la gent tot i saber que hi ha la possibilitat de causar la mort a algú.

A diferència del propietari del gos, que no espera que ningú prengui mal tot i ser, el gos, de raça considerada perillosa, el propietari del bou entén i accepta que el bou pot esdevenir una eina mortal, doncs ja ha causat mort abans, per tant, és conscient de la perillositat de l’animal en tot moment; de fet, el bou es tan reclamat precisament per la seva perillositat manifesta.

En fi, si en sabeu més que jo, que no en sé res de lleis, us agrairia els vostres comentaris.

Salutacions.

… ergo sum. (i II)

agost 9th, 2011 § 0 comments § permalink

Soc un instant. Un gerundi: essent. Una forma gens personal, afegitó a l’instant en que coexisteixo; un breu i senzill canvi estructural en la organització de la matèria, un caos dintre un cosmos dintre un caos en l’ésser, en el sent, d’alguna altra cosa.

I l’ordre canviarà en el mateix femtosegon astronòmic: un cosmos dintre un caos dintre un cosmos i el meu gerundi esdevindrà pretèrit perfet simple amb la mateixa lleugeresa que un pardal executa un saltiró perfecte (present, en aquest cas).

I se’m pronunciarà en forma passada: va ser… havia estat… tot oblidant que encara soc i que sempre seré; en altra forma, és clar.

Caos i Cosmos s’intercanvien els documents universals d’identitat –car, fan la mateixa cara, tots dos, vistos de lluny- i és en aquest punt, on l’home és home i no una altra cosa. És en aquest punt on tot comença i tot acaba.

I les formes verbals, què?

Where am I?

You are currently viewing the archives for agost, 2011 at .