Tampoc no és altruisme.

Ajudar per la satisfacció posterior que hom pugui sentir, és com menjar per poder cagar, cagar en el més pur esperit Freudià; tal ajuda perjudica, acostuma, a qui fa tal acció…

… i pareixerà la malicia de qui rep l’acció, malicia que no és altra cosa que l’essència.

El bé i el mal

El bé i el mal recompensen de la mateixa manera, amb la diferència, però, que el mal mostra un orgull i una franquesa envejables en assolir l’èxit que el bé és incapaç de gestionar sense una posterior cadena de sacrificis i penitències per compensar i amagar la satisfacció d’assolir-lo; tot i això, el bé es vesteix de gala i esquiva l’anonimat que gairebé li és obligat, esdevenint part contraria.

Ser-en-el-moment.

Passa per assolir una observació objectiva de l’entorn, sense prejudicis, sense valoracions; i no és tant fàcil com sembla, perquè la valoració d’allò observat es la base de la nostra identitat, perquè construïm “jo” en funció d’“altri” i és difícil renunciar a la pròpia construcció.

De forces i realitats.

The most powerful force ever known on this planet is human cooperation.

Suposo que alguns de vosaltres haureu arribat a lo que podria considerar-se com una mena d’orgasme espiritual al llegir la frase anterior, per allò de que la unió fa la força, de que units ningú no ens vencerà o mil interpretacions i enquadraments més…
Per sort, la intel·ligència de l’autor d’aquesta frase, en Jonathan Haidt, va completar-la amb:

— a force for construction
and destruction.

I es que la primera frase, sense el complement de la segona, és poc menys que una mentida perquè l’imaginari humà i l’intel·lecte poc crític, tendiran a omplir de benevolència i amor els espais entre les paraules, oblidant els milions de morts en els conflictes bèl·lics, o la imminent destrucció del planeta duta a terme per la ma i la força humana.

No hi haurà evolució intel·lectual
si abans no s’afronta allò que som: monstres.

De normes i dignitats.

Quines normes socials cal observar per poder viure dignament? I aquesta dignitat que busquem, és una dignitat necessària o és una dignitat imposada pel grup?

No puc evitar preguntar-me, alhora, si aquestes qüestions que em plantejo les plantejo perquè em pregunto sobre elles com a observador objectiu o perquè la meva posició social m’impel·leix a enderrocar allò que hi ha establert per tal de permetre’m ascendir.

Conseqüències

Si te la foten massa vegades de la mateixa manera
no pensis que els altres son males persones o que el mon va contra tu,
comença a preguntar-te si no seràs una mica gilipolles.

Veritat o… què?

La veritat és un concepte prou estúpid com per no dedicar-hi temps, ara bé, aquesta estupidesa-en-si –estupidesa en ella mateixa, essencialment estúpida-, aquesta poca definició, fa que tothom pugui dir-ne alguna cosa al respecte, encara que sigui mentida, sense faltar a la…

… en tot cas em dedicaré  als fets.

Ergo Sum or not…

Sóc tant eclèctic,
              que ja no sóc

Plató, Descartes i el gran angular.

Allò que és genuí, original, ja no viu al mon de les idees, ara es troba rere l’objectiu de la càmera fotogràfica. Allò que els nostres sentits perceben és només una burda imitació d’allò que és-en-realitat, aprehensible, només, per l’ull mecànic d’un fotògraf.

Perquè, allò que és-en-realitat, mostra un enquadrament perfecte, un contrast adequat i la nitidesa fruit de la paciència de qui la recull; i el geni malvat cartesià, que ens la mostra, vesteix hàbit de fotògraf.

Quan soc.

Quan jo soc ma, el trontolla i busca la seguretat de l’origen. Quan soc terra, i , ja no cal equilibri: s’és un amb el i aquest s’arrela amb els meus peus. 

Ara, hi ha massa mans.

El és una arma antiga que ha existit en la majoria de civilitzacions (com diu la Wikipedia), es tracta d’un pal polit, llarg i de fusta. Però aquest text va més enllà de l’eina marcial.

Where Am I?

You are currently browsing the Màxima Filosofia category at .