Preguntes (I)

Per què vols ser com els altres?

Passa…

… més de lo que caldria esperar que passi: nens que neixen sense nom ni esperança, gent que respon amb un cognom fals perquè no sap quin és el seu de debò i que mai no sabrà perquè no hi ha res ni ningú al seu voltant, tret de la fam i la mort rere les cantonades.

I què diferencia l’acte fruit de l’ambició de ser perfecte amb l’acte i actuació natural de la perfecció? l’esperit de qui els duu a terme i la confusió que genera qui els observa i ho explica segons la seva ambició.

N’hi ha que neixen sense nom ni esperança i que moren al carrer sense llàgrimes que dolguin la seva absència.

I jo he pres una decisió simple.
Però això no minimitza el meu dolor.

absurditats rere l’ampolla o el color. La marca o… absurditats. Tanmateix demà i dema passat i l’altre, sortirà el sol. i Jo no seré jo i els meus records seran una pinzellada, ara pluja, ara bosc ara un instant, ple de consonants i vocals, d’espais i sons.

I jo he pres una decisió simple.
Però això no minimitza el meu dolor.

i dema d’avui en milers…
… demà, d’avui, en milers.
Amb pauses.

L’amor a la paraula.

imagesBé, volia un títol que cridés la atenció i que no fos massa llarg. Disculpeu-me si no s’ajusta totalment al cos d’aquest text. Tampoc no és massa important, però.

Tot és ràpid! Velocitat a dojo! Del pensament al paper –al blog- en un instant! És com si en veure el primer préssec de la temporada a la branca del presseguer el collim sense deixar que maduri. Sí, potser trobarem a algú que li agradi la fruita “al dente” però el cas és minoria i si volem arribar a lo més profund de l’esperit del lector cal madurar el missatge –que no és altra cosa que una safata de fruita ben presentada- i per presentar el missatge madur, cal que madurin, alhora, les paraules que el composen.

“Tonteries” oblidades com el temps verbal –no perquè un sigui més correcte que un altre, que també, sinó perquè un pot donar més força que un altre al missatge que volem trametre- son essencials en el crear literari. I la creació literària no és la novel·la o la poesia, només, és el text d’un blog, és una carta escrita pausadament, és el peu d’una fotografia o un microconte. Com més breu sigui la peça, més selecta ha de ser la fruita que triem per despertar els sentits dels lectors.

El color de la paraula és essencial en una espècie -la humana- que ha construït el seu univers sensible amb elles.

Fruita i paraules, si fa no fa…

… aquest és un apunt per mi.

L’amor a la paraula.

imagesBé, volia un títol que cridés la atenció i que no fos massa llarg. Disculpeu-me si no s’ajusta totalment al cos d’aquest text. Tampoc no és massa important, però.

Tot és ràpid! Velocitat a dojo! Del pensament al paper –al blog- en un instant! És com si en veure el primer préssec de la temporada a la branca del presseguer el collim sense deixar que maduri. Sí, potser trobarem a algú que li agradi la fruita “al dente” però el cas és minoria i si volem arribar a lo més profund de l’esperit del lector cal madurar el missatge –que no és altra cosa que una safata de fruita ben presentada- i per presentar el missatge madur, cal que madurin, alhora, les paraules que el composen.

“Tonteries” oblidades com el temps verbal –no perquè un sigui més correcte que un altre, que també, sinó perquè un pot donar més força que un altre al missatge que volem trametre- son essencials en el crear literari. I la creació literària no és la novel·la o la poesia, només, és el text d’un blog, és una carta escrita pausadament, és el peu d’una fotografia o un microconte. Com més breu sigui la peça, més selecta ha de ser la fruita que triem per despertar els sentits dels lectors.

El color de la paraula és essencial en una espècie -la humana- que ha construït el seu univers sensible amb elles.

Fruita i paraules, si fa no fa…

… aquest és un apunt per mi.

Intuïció

La intuïció no et mostrarà la veritat que amaga una mentida, però t’indicarà que en la realitat que se’t mostra com a verdadera hi ha alguna cosa que no s’acaba d’ajustar a allò que esperes. Cal tenir-la sempre en compte, doncs, per poder prendre mesures de protecció o bé actuar per tal de que se’n mostri aquesta realitat velada.

Però cal que tingueu en compte, abans de fer alguna cosa, si de veritat voleu que se us desvetlli la veritat que s’amaga. El cop, tot i que la intuïció us avisa i ja us feia esperar la realitat amagada, pot ser demolidor. Cal, doncs, que a més de voler saber, estigueu preparats per saber.

Eterna renuncia…

Llegia aquest matí un pensament que deia “És la llum la que ens dona la falsa individualitat…”. Tot i que en línies generals he trobat encertat allò que volia dir l’autor, la manera de construir-ho m’ha fet pensar una estona (no massa tampoc, eh!).
Bello-abandono800 La llum és lo que ens permet veure als altres i, per tant, veure’ns a nosaltres mateixos com a “no-altres”, però això és així perquè nosaltres som com som: de carn i ossos i amb un sistema sensorial que la utilitza –i els efectes que aquesta causa en la natura- per identificar objectes, moure’ns, viure, etc. Si funcionem així, quina necessitat hi ha de menystenir-nos utilitzant adjectius i proposicions negatives en construir la nostra realitat o, fins i tot, a nosaltres mateixos? Per què això de “falsa individualitat”? En tot cas, caldria preguntar-se què entenia l’autor per “individualitat”. La única manera en la que podem assolir-la és gràcies a la observació dels altres i això, a la vegada, podem fer-ho gràcies a la llum, sigui quina sigui aquesta llum: agent físic (la llum de sempre), la llum que ens ofereix el coneixement, etc. Qualsevol eina o agent que permeti diferenciar-nos dels altres, és essencial per construir-nos i és absolutament absurd renunciar a allò que som!
I per acabar, el pensament al que feia referència en el primer paràgraf deia alguna cosa com: allò que és ocult, que no se’ns manifesta, és l’origen de l’ésser. Hem tornat a renunciar. I situem, en allò que ens resulta inabastable i incomprensible, la nostra essència. Suposo que ho fem perquè no volem creure que aquesta sigui tan transitòria i puntual, irrellevant, com la nostra carn. Ens entestem en voler ser immortals. I no ens adonem que possiblement ja ho som, però d’una manera més fàcil d’entendre, tan fàcil, que no hi pesem. Clar que, acceptar una cosa fàcil –que pot ser acceptada per tothom- no ens fa diferents i, per tant, la rebutgem automàticament: som i deixem de ser al ritme de la tendència de la majoria –o és al ritme invers de la tendència de la majoria?- sigui com sigui, estem com un llum.
Construim incansablement conceptes nous sobre paraules velles i ja no debatem sobre les idees que pretenem comunicar amb aquestes paraules, sinó sobre les mateixes paraules.
Salutacions.
PS: la imatge ha estat extreta d’aquí.

Eterna renuncia…

Llegia aquest matí un pensament que deia “És la llum la que ens dona la falsa individualitat…”. Tot i que en línies generals he trobat encertat allò que volia dir l’autor, la manera de construir-ho m’ha fet pensar una estona (no massa tampoc, eh!).
Bello-abandono800 La llum és lo que ens permet veure als altres i, per tant, veure’ns a nosaltres mateixos com a “no-altres”, però això és així perquè nosaltres som com som: de carn i ossos i amb un sistema sensorial que la utilitza –i els efectes que aquesta causa en la natura- per identificar objectes, moure’ns, viure, etc. Si funcionem així, quina necessitat hi ha de menystenir-nos utilitzant adjectius i proposicions negatives en construir la nostra realitat o, fins i tot, a nosaltres mateixos? Per què això de “falsa individualitat”? En tot cas, caldria preguntar-se què entenia l’autor per “individualitat”. La única manera en la que podem assolir-la és gràcies a la observació dels altres i això, a la vegada, podem fer-ho gràcies a la llum, sigui quina sigui aquesta llum: agent físic (la llum de sempre), la llum que ens ofereix el coneixement, etc. Qualsevol eina o agent que permeti diferenciar-nos dels altres, és essencial per construir-nos i és absolutament absurd renunciar a allò que som!
I per acabar, el pensament al que feia referència en el primer paràgraf deia alguna cosa com: allò que és ocult, que no se’ns manifesta, és l’origen de l’ésser. Hem tornat a renunciar. I situem, en allò que ens resulta inabastable i incomprensible, la nostra essència. Suposo que ho fem perquè no volem creure que aquesta sigui tan transitòria i puntual, irrellevant, com la nostra carn. Ens entestem en voler ser immortals. I no ens adonem que possiblement ja ho som, però d’una manera més fàcil d’entendre, tan fàcil, que no hi pesem. Clar que, acceptar una cosa fàcil –que pot ser acceptada per tothom- no ens fa diferents i, per tant, la rebutgem automàticament: som i deixem de ser al ritme de la tendència de la majoria –o és al ritme invers de la tendència de la majoria?- sigui com sigui, estem com un llum.
Construim incansablement conceptes nous sobre paraules velles i ja no debatem sobre les idees que pretenem comunicar amb aquestes paraules, sinó sobre les mateixes paraules.
Salutacions.
PS: la imatge ha estat extreta d’aquí.

Jo?

Jo sóc l’Albert Einstein i en Schopenhauer, en Niels Bohr, en Copèrnic, en Newton i en Gal·lileu, soc en Hitler i en Gandhi. La mare Teresa de Calcuta i en Kant, en Nietzsche i en Nash. Sóc una mica estoic, una mica relativista i dogmàtic en la cosa del que és relatiu. De vegades sóc en Maquiavel.

I sóc aquelles frases fetes que trobo arreu on vaig o que llegeixo en el Facebook dels meus coneguts. Sóc la darrera noticia en el darrer mitjà de comunicació caigut a les meves mans i un record dels que, abans que ell, han passat per elles.

Seré la propera noticia i m’enfadaré quan algú digui que he de fer-ho. I en les meves estones lliures tornaré a ser en Kant i en Nietzsche, d’aquests darrer visualitzaré el nom abans de pronunciar-lo, perquè després de tants anys, ara, encara no el sabria escriure correctament si no en veig les lletres.

I quan plogui seré algun poeta famós i repetiré els seus versos, si els recordo. Seré Zara quan necessiti unes sabates barates, seré el Corte Inglés quan tingui més diners i seré, sempre, Burberry.

Recordaré a en Shakespeare quan parli amb altres, perquè seré més jo. I els respondré dient que soc en Descartes quan em preguntin qui soc. Perquè penso. Soc les ombres i les llums d’en Plató i, de vegades, soc el seu Amor, d’altres, sóc en d’en Sade. De vegades també sóc aquell nen que plora, quan veig un nen que plora. I de vegades sóc el violador de l’eixample.

Sóc tot lo que m’envolta. Sóc i no sóc, és igual. Sóc lo que no sóc, perquè el no ser em  defineix el ser i el ser ho fa amb lo que no sóc. Per tant, ser o no ser, té alguna importància? Al cap i a la fi son dues expressions (paraules i, en aquest cas, només paraules) complementàries que defineixen una sola cosa: la meva essència.

Cada cop menys Àlex, menys jo.

Em pregunto què té de dolent descobrir el mon de nou. Descobrir la llei de la gravetat. Arribar a conclusions que altres ja han assolit sense caure en plagi en exposar els meus descobriments.

… crec que això continuarà, perquè aquest ha estat un pensament atrapat al vol… i m’ha agradat la sensació.

Salut

hpim2671

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

PS: Aquesta imatge és una fotografia de la pàgina del suplement de cultura del diari Avui en data del 14 de Març (dissabte) on apareix, per sorpresa meva, aquest escrit.

Sèrif.

Això del vestir és complicat i si no t’agrada la roba que et fiques encara ho és més. Decididament em declaro Serif. I per aquells no estigueu massa familiaritzats amb lo tecnològic o tipogràfic: què és Serif i què Sans-Serif?

Sense complicar-me massa: s’anomenen Serif aquelles tipografies adornades i Sans-Serifs aquelles que son sense (Sans) Serif, es a dir, les no adornades.

Com podeu veure en aquesta imatge (superior-esquerra) les tipografies Serif tenen aquells acabats que els dona un toc clàssic i, com tot lo clàssic, elegant.

A diferència de les Serif, les Sans, son seques i ben tallades i donen molt més joc a l’hora d’utilitzar-les en una pàgina web. Podríem dir que son més neutres.

En aquest punt jo he de dir, com introduïa en el titol d’aquest escrit, que jo prefereixo –jo soc- Serif.  

Hi ha estudis acadèmics que recomanen l’ús de la tipografia SERIF per a llibres o altres escrits en paper, així com SANS-SERIF per els usos informàtics (pantalles d’ordinadors, telèfons mòbils, cartelleria de tràfic i senyals que calgui interpretar ràpidament), és clar que, tot depèn de la mida de la lletra. Si un escrit utilitzat en un ordinador té una bona mida de lletra, la Serif li donarà aquell toc de distinció i elegància que atorga lo clàssic, a la vegada que farà més harmoniosa la lectura.

Vestir la web amb una Sèrif o amb Sans-[Sèrif] dependrà de la resta de complements, perquè, al cap i a la fi, el tipus de lletra és com les ratlles d’un vestit de ratlla-diplomàtica o com la bossa de ma que fa conjunt amb les sabates i, alhora, amb el color de les ungles (de les mans i/o els peus). Sense el complement la cosa funciona igual, però no serà perfecte i podria arribar a cansar. Quantes vegades un bon vestit salva el contingut (per molt que la bellesa es trobi a l’interior… de la persona que hi ha a dins del vestit, aquesta bellesa no és lo primer que es veu al mirar-se-la)

Salutacions.

PS: tot i declarar-me sèrif, aquesta web que llegiu és sans. El disseny és sans, la lletra ha de ser sans.

PS 2: que, per què tanta perfecció? Tampoc no és tanta la perfecció que proposo assolir al fer lligar una tipografia amb un estil, però em puc –i vull- permetre, en aquest cas, fer les coses bé.

…ergo sum…

-mono-pensador Video ergo sum. Si canvio pensar (cogito) per veure (video), també soc, però el “sum” (el poder dir: “soc”) requereix d’un element imprescindible per poder afirmar el “video ergo sum” i és la consciència. Jo soc observador de mi mateix i el fet d’observar-me fa que ho faci, només, (o només ho pugui fer) d’una instantània, i que només pugui capturar un moment, però aquest moment és suficient per dir que hi ha un observador i una cosa observada.

Si Descartes hagués dit: “M’observo, llavors, existeixo” ens hauríem estalviat molta retòrica sobre la seva idea que, en el fons, diu que si hi ha un observador que observa els meus estats mentals, és que hi ha estats mentals per observar i, si aquest observador soc jo mateix, llavors puc dir que existeixo, perquè, a més de l’observador, que soc jo, hi ha alguna cosa a observar i, per si això no fos prou: m’observo observant-me: em veig a mi mateix com em miro. Això, observar, no diu res de la profunditat -possiblement insondable- de la cosa observada, tampoc no ho pretenia Descartes en allò de “cogito ergo sum”. Però “m’observo, llavors existeixo” hauria estat més apropiat. En la capacitat d’observar hi ha implícit un acte actiu i conscient de fer alguna cosa, per tant, ja hi ha, també implícita, una certa essència independent i personal, a un altre nivell, potser no superior, però si “amb certa perspectiva”, d’existència. És clar que, incloure allò que vols definir en la definició és fer trampa, però ja ens entenem: qualsevol paraula que utilitzem (pensar, observar, veure, etc, ja inclou el principi actiu de voler fer conscientment). No pretenc, tampoc, fer un discurs sobre el llenguatge i la vida secreta de les paraules, perquè com diu en Eckhart Tolle en el seu llibre “Un nuevo mundo, ahora”, les paraules només son un indicador de la veritat, no pas la veritat mateixa. Hi estic totalment d’acord, encara que ell i jo diferim en alguns aspectes del seu llibre.

En els dos paràgrafs anteriors he utilitzat un munt de paraules per descriure un estat mental, o la observació d’un estat mental. O la constància de que he pogut observar(-me) un estat mental. Paraules i més paraules, però aquestes son elements necessaris per comunicar-nos amb els altres. Si fóssim animals, segurament grunyiríem. Grunyiríem per avisar al grup, si fóssim suricates, que hi ha un depredador aprop, o els avisaríem perquè ens seguissin a buscar menjar. No els podríem comunicar la qualitat del menjar, però això ho faríem tastant i marxant a un altre plat… o quedant-nos per acabar l’àpat. La comunicació de la qualitat és, essencialment, una capacitat humana, entre altres, que ens habilita per no haver d’anar al lloc a tastar el menjar, permetent-nos fer una aproximació del gust que tindrà només per l’aspecte o les recomanacions que ens facin altres.

El llenguatge és essencial. És la nostra eina -la eina humana- d’adaptació al medi. No tenim altres eines especialitzades, tret del llenguatge i la consciència, que ens permet crear escenaris possibles i observar-los. Hi ha, però, la vessant animal que va lligat a la evolució, al cap i a la fi, ser humans és tenir una etiqueta enganxada al nas: som animals. Hi ha instints, hi ha competició per ser el millor i ha sentiments e impulsos. I hi son perquè som animals.

Comportament social.

Com deia abans, som animals. I la socialització no és un invent nostre. Segur que heu sentit anomenar allò de “el mascle alfa” del grup (potser heu vist algun documental de goril·les o micos). No us imagineu pas la feinada que té aquest mascle per convertir-se en alfa, si ho traslladem a comportament humà, aquest mascle hauria d’haver comprat molts calçotets Calvin Klein, regalat cosmètics de la marca “Shiseido” a les femelles del grup i conduir un descapotable de marca! Nosaltres, la societat humana, també tenim mascles i femelles “alfa”, de fet, tothom lluita, constantment, per ser-ne un, per ser un referent, exclusiu i venerat individu que, gràcies a la seva “diferència superior” tingui accés fàcil a un munt d’individus del sexe contrari o a la millor part del pastís: bon menjar, bona casa, accés preferent als restaurants -al menajr, igual que en el “mon animal inferior”- etc.

I, on és la llibertat?

La llibertat rau en reconèixer tots els nostres estats mentals i intentar ser conscients en tot moment deu què estem fent i què ens guia a fer-ho. Disposem, per fer-ho, d’una eina evolutiva que no té preu: la consciència. Cal entrenar-la, però, perquè tenim per costum deixar-nos portar i, posteriorment, veure’ns obligats a observar les conseqüències dels nostres actes impulsius i que, normalment, lamentarem després.

Alguns, d’aquests guia invisible que ens mou la major part del temps, en diuen “amor propi”, altres, “ego” e instint. No seria agosarat, tampoc, anomenar-ho “instint animal humanitzat”. Sigui com sigui, la llibertat està en l’observar-nos. Som, doncs, quan realment ens observem. Som, com deia, conscients de la nostra existència, quan ens observem.

Lo de “Video ergo sum” és, en el meu cas, perquè aquests dies estreno ulleres noves. Les velles tenen ja prop de 15 anys i estan una mica desgastades, tant, que en rebre les noves he redescobert el sentit de la vista de nou i, tant, que s’ha originat, juntament amb altres motius, l’escriptura d’aquest article.

Per acabar: resumim una mica

No existeix el bé i el mal. No hi ha un “home superior” tret d’aquell que sorgeix de ser conscient d’allò que guia les seves mans, tampoc no podem pretendre limitar-ne l’acció, ja que la despesa en energia i comportament per canviar el “comportament” que creiem dolent, ens monotematitzarien, prenent-los, alhora, la llivertat i la perspectiva. La consciència i la observació ens farà lliures i ficarà a les nostres mans aquells actes –o la opció de realitzar aquells actes- que fins llavors només actuàvem com a simples actors d’una pel·lícula: executant un guió.

Fer el mico no és essencialment dolent. Tampoc és essencialment bo ni útil el encendre barretes d’encens i meditar, perquè l’estona que meditem i que lluitem contra nosaltres mateixos, la perdem en l’observació de les coses que realment paguen la pena. Que quines son? Doncs no ho sé. Ho sabreu si us observeu.

Salutacions.

Where Am I?

You are currently browsing the General category at .