Passions i misèries

Fins que no trobis què t’apassiona,
estaràs condemnat a vagar per entre les teves les teves misèries.

Et necessito!

Em sento feliç en veure que t’equivoques i que comets errors, encara que només siguin d’ortografia; i quan veig la teva “basura” és quan més satisfet em sento de tota la feina que he fet per saber més que tu, per tant, permetré que segueixis sent un ignorant i que cometis errors.

Ser

Mai no dius allò que vols dir
sempre dius allò que ets.

L’últim cafè.

Vint minuts. El temps que dura un cafè i quatre mots imprecisos. Les paraules sortien poc a poc, amb la cadència adequada per a una conversa irrellevant, perquè cap dels dos no satrevia a dir-ho: aquell seria el darrer cafè, el darrer moment que mai més compartirien.

L’un era per a l’altre un parèntesi en la monòtona quotidianitat, un al·lè de vida en un dia mort, la remor tranquil·litzant del mar, vent d’octubre entre arbres despullats. Amics. Això deien, això creien, això, volien creure. Mai cap silenci havia parlat tant com els seus ulls amb la tassa de cafè als llavis. Mai!

Havent arribat al punt de mútua necessitat, el moment del cafè esdevenia tortura insofrible. Implorant-se mútuament els ulls en arribar, i buscant allò que no es diran, l’hola i l’adéu es confonen i el primer moment esdevé mercè del darrer.

I de tant en tant es trepitgen les paraules, i es disculpen cent cops. Sempre s’expliquen les mateix històries, històries mil cops diferents! una per cada cafè, històries velles que cobreixen de formalisme el moment, altrament, d’adorable silenci. I en acabar, un adéu. I fugen el ulls en direccions imprecises, per no topar amb el cor de l’altre.

I aquelles mil històries, ja no s’escoltaran en aquella terrassa a mig matí, mil històries que ningú no seguia, però que eren pausa en la conversa de cor a cor, paraules de descans, sonors silencis per omplir els buits del moment. Paraules trencades.

Les llàgrimes del darrer cafè.

Mesures i riscos

De vegades calen mesures dràstiques i riscos assumits per acabar amb situacions poc definides i gens determinades. Hi ha amants de la incertesa constant, de la indefinició; no em busqueu entre ells.

Llaços i vincles

No és la meva intenció demonitzar aquestes eines tan útils en segons quins aspectes de la vida laboral i qutidiana, però sí que voldria fer notar l’error que cometem en centrar o basar qualsevol moviment social en les xarxes socials. La clau està en els vincles que s’estableixen: en una xarxa social virtual no cal tenir una relació d’amistat prèvia amb algú per a que aquesta persona incrementi la nostra llista d’amics. Hi ha estadístiques que diuen que només un 9,5% de la població té més de cinc amics físics, entenent com a amics aquelles persones que contribueixen activament en la nostra quotidianitat personal, ja sigui en la resolució de problemes, en el debat constructiu, etc; en canvi, la mitjana d’amics al facebook es mou sobre els 120.

Si difícilment som capaços de mantenir el contacte amb cinc o sis sense que de vegades ens suposi un esforç, com pretenem considerar ‘amics’ als desconeguts que omplen les files de la nostra llista de contactes?

No hi ha intercanvi d’idees o pensaments constructius amb implicacions personals, com a molt es comparteixen trivialitats obviables que no construeixen res.

Prenem les xarxes socials com a eines facil·litadores de contacte personal i, si per error, ens trobem amb la persona de l’altra banda del cable, no sabem massa bé què fer; de fet sí ho sabem: escapar.

Xarxa Social

La xarxa social és un pas més en el camí equivocat de l’evolució humana. Una ensopegada necessària de la que caldrà refer-se per reconèixer que allò que és nou no és, necessàriament, el camí correcte a prendre.

… talment com un adult que col·lecciona sabates més enllà de lo funcional: atresorant “Like’s” i construint-se fora del mon, construint una pseudo-realitat en un espai imaginari.

Tolerància & Intel·ligència.

No pots ignorar a qui pensa de manera diferent a com ho fas tu, en tot cas, pots fer-ho d’aquells que pensen com tu, perquè ni aporten res nou ni suposen un risc pel teu sistema ideològic, però no cometis l’error d’ignorar o menystenir a qui discrepa de la teva opinió.

Qüestió d’ordre

Pots tenir la realitat que vulguis sense canviar-la essencialment. Només cal mirar-la d’una altra manera; la dificultat, però, rau en saber com mirar i en no creure en estructures inamovibles.

La sentència anterior s’extreu del principi d’inducció matemàtica i dels axiomes de Peano.

Economia i Salut

No, aquest escrit no va sobre les desastroses –no sé si necessàries- retallades en matèria sanitària dutes a terme per les diferents administracions. Però tampoc no s’hi allunya gaire.

Introduint les essències.

L’esperança és l’essència de la felicitat. Sense una no hi ha l’altra. L’esperança és allò que mou i la felicitat assolida és el destí, el lloc d’arribada. Sense camí a recórrer no hi ha, tampoc, felicitat. Fixeu-vos en aquells que ho tenen tot. Quants cops no hem llegit a la premsa que tal artista ha mort de sobredosi o que tal altre està en una clínica de desintoxicació. Felicitat és un concepte sempre-futur, ja sigui espaial o temporalment.

Arribats a aquest punt he de concedir-vos que hom pot sentir certa felicitat en assolir allò que volia, però el temps farà que la novetat envelleixi i es dissolgui dins la nova quotidianitat.

Però què és l’esperança? a banda d’allò que essencia (que n’és essència) la felicitat? És ignorància. És no saber. En saber assolim una realitat, arribem a un lloc i, com deia, no hi ha felicitat en el present, al menys, no massa duradora. Si felicitat és moviment i canvi –recerca- la realitat és allò més allunyat de la felicitat. Compte, no confonguem ara realitat amb desgràcia; és, en tot cas, un punt de partida.

La breu realitat

Vosaltres heu vist mai un metge, oncòleg, posem per cas, en que cada dia recordi als seus pacient que tenen càncer? Vosaltres creieu que aquest pacient té alguna esperança de felicitat, per efímera que sigui?

Per què, dia rere dia, telenotícies rere telenotícies, els mitjans ens repeteixen que estem immersos en una crisi galopant? Tot just quan creiem que la cosa pot millorar et recorden que no, que t’estàs morint d’un càncer a la cartera.

Em pregunto quina novetat fa que allò que ja sabem i coneixem esdevingui noticia perpètua. Jo ja sé que l’economia va malament, però deixa’m tenir l’esperança de creure que ens en sortirem!

L’audiència augmenta de forma inversament proporcional a la felicitat d’aquesta i, què m’has dit! toca proclamar als quatre vents que això s’enfonsa per rebentar els índexs (d’audiència).

Serem “gilipolles”!

I què voleu que en faci jo, l’Alex, autor d’aquest text, quan veig per la televisió que Europa està immersa en una recessió, encara que no vulgui utilitzar-se aquesta paraula? Què puc fer quan em diuen que han despatxat a no sé quants treballadors?

Hi ha persones que després de quatre o cinc anys parlant de crisi encara no han aprés a viure en ella. De fet, estan en crisi constant.

La crisi no és un període més o menys prolongat en el temps, la crisi es un instant concret en el que es passa d’una situació favorable a una altra de menys favorable.

Un cop passat aquest instant tenim una nova quotidianitat en la que viure. Arribats a aquest punt només ens queda treballar per millorar les expectatives i tenir esperança. És un error creure que estem en crisi constant.