Radical Stupidity

El diari “El Mundo” ha tingut accés a l’acta manuscrita de votació del jurat popular en el judici de l’expresident de la Comunitat Valenciana Francisco Camps i en un article indigne d’aquet periòdic, es mostren, amb sorna i escarni, les faltes d’ortografia comeses pel membre del jurat que va redactar l’acta.

Dic sorna i escarni perquè en fer públic el document i revisar-lo fil per randa, s’humilia de manera innecessària a una persona que no es pot defendre ni justificar. Desconec per què aquesta persona ha comés aquestes errades; potser no ha tingut els mitjans econòmics per ampliar la seva formació lingüística? No ho sé. I “El Mundo” s’hauria d’haver abstingut de publicar l’article, perquè desconeix l’entorn i la quotidianitat del redactor de l’acta. El text de “El Mundo” acaba dient que no es coneix la identitat del jurat autor del manuscrit, però vosaltres, sí que coneixeu o podeu conèixer la identitat de l’autor de l’article periodístic i ja us puc dir jo que aquest periodista està mancat de tota mena de respecte envers altri.

Dic indigne perquè a ningú no li importa la qualitat de l’ortografia del redactor de l’esmentada acta i, si és així, entenc moltes coses pel que fa al funcionament d’aquest país. Indigne perquè hi ha noticies molt més importants –segons el meu humil punt de vista- de les que fer-se ressò. Dic indigne perquè no hi ha dignitat en la humiliació pública de ningú.

L’essència d’un jurat popular és tornar al poble una mica del poder que aquest cedeix en exclusiva als poders de l’estat; aquests poders, en aquest cas el d’emetre un judici i un veredicte, van ser cedits formalment en el referèndum del 6 de desembre de 1978. Alhora, en l’article 125 de la Constitució Espanyola, que es votava aquell 6 de desembre de 1978, es contemplava un retorn de part d’aquest poder judicial al poble.

Fins al 1995 no va quedar “regulat” de manera plena aquest article 125 de la Constitució Espanyola, i va ser en la llei orgànica 5/1995 del 22 de maig que va quedar legalment establerta la figura del jurat. Un dels requisits per poder ser-ho, com diu l’article 8.3 d’aquesta llei orgànica, és saber llegir i escriure, enlloc diu que cal ser llicenciat en filologia hispànica o en dret; només cal tenir la capacitat –legal- d’emetre un judici.

És important tenir en compte que un jurat no emet un judici segons la seva intuïció o segons allò que hagi llegit en la premsa, el jurat ha d’emetre el judici segons el que cregui que diuen les proves que s’han presentat al cas. L’encarregat de que això sigui així i de que es compleixi la llei és el president del jurat, i magistrat, segons marca l’article 54 de la llei 5/1995 del 22 de maig.

El jurat popular és, per definició, popular i no es pot excloure a ningú de l’exercici d’aquest dret i deure! Tampoc no es poden crear classes de jurats segons l’estatus econòmic, cultural, religiós, tendència sexual o ortografia. Si un estat es basteix gràcies als vots dels ciutadans, de tots els ciutadans, siguin de la condició que siguin, també té el deure –l’estat i la ciutadania- d’acceptar que tots els ciutadans puguin formar part d’un jurat popular i té el deure d’acceptar les seves decisions si aquestes s’avenen amb la legalitat.

Així és la democràcia.

Temo que hi haurà una segona part d’aquest article. I, abans no arribi, prego que els que per encert llegiu aquest text i conegueu les lleis més que jo, corregiu les dades que he esmentat; i als que disposeu de més coneixement sobre llengua i estil de redacció, us demano que em feu saber on m’erro.

No fos cosa que vingués l’autora de l’article de “El Mundo” i em fiqués a parir públicament…

Així és la societat espanyola.

Quan soc.

Quan jo soc ma, el trontolla i busca la seguretat de l’origen. Quan soc terra, i , ja no cal equilibri: s’és un amb el i aquest s’arrela amb els meus peus. 

Ara, hi ha massa mans.

El és una arma antiga que ha existit en la majoria de civilitzacions (com diu la Wikipedia), es tracta d’un pal polit, llarg i de fusta. Però aquest text va més enllà de l’eina marcial.

Ying&Yang

photo_2-1024x679_thumb[15]

Amb la calma i la serenitat de l’orient, amb l’observació que cerca perfecció, que és perfecció en observar allò que ja és, o amb la passió i l’instant de l’instant d’occident, que no s’atura –que no satura!- i crea i consumeix allò que és capaç de crear i consumir: realització absoluta e instantània de l’esser creat per crear i consumir?

Ergo sum en alguna banda.

Qüestió d’energia.

De vegades costa més mantenir un estat de pau que la reconstrucció després d’una guerra. En tot moment cal tenir present el futur d’ambdós estats, pau i guerra, i triar aquell que més convingui per nous desenvolupaments futurs. Una bona esbravada a temps trenca allò que es feia impossible de mantenir i aplana el terreny per a noves construccions.

Completesa

No n’hi ha prou amb la recerca de la felicitat per viure en completesa,  cal dolor, dolor que defineix els límits entre allò que és necessari i allò que és fútil i efímer i que perfila, sense cap mena de dubte, aquells valors que fonamentaran una vida plena . Malauradament vivim en una època amb un molt baix grau de dolor, no obstant això, fugim d’ell sense saber què és i anem bandejant, a la deriva, buscant alguna cosa encara per nombrar.

Posicionaments.

Quins objectius persegueixo en posicionar-me d’aquesta o d’aquella manera davant d’una determinada situació? Què espero obtenir a canvi? Prové de mi aquest posicionament o és la inèrcia social –la costum, allò que s’espera o que s’acostuma a fer- la que em força a adoptar-lo?

Conversa Breu (I)

Diu la raó al sentiment: 
     –No necessito, perquè no vull

Diferències trivials.

Molt probablement sigui així, molt provablement la meva veritat sigui diferent a la teva, però més enllà de lo que objectivament sigui o pugui ser, allò que prové de la meva subjectivitat és allò que inicia i condueix els meus actes.

Oportunitat.

No soc un lladre perquè no he pogut, perquè no n’he sabut o perquè no he tingut la oportunitat. No em feu el lleig de creure’m bona persona per totes aquestes desfortunes.

Objectius. Quants i quins?

Llegia l’altre dia una carta d’un personatge públic en la que recomanava a una altra persona que no es centrés en assolir objectius materials, insistint en que aquests objectius han de ser, a tot estirar, mitjans per alguna fita superior, mai una fita per si mateixa, sobretot tenint en compte el breu espai de temps que se’ns permet ‘manifestar vida’.

En un primer moment vaig estar-hi d’acord: em sembla correcte no “encaparrar-se” amb assumptes materials. Treballar-los i treballar-hi sí, però encaparrar-s’hi, no. Avui, però, estic dispers…

Si el que ens caracteritza com a éssers vius -humans, en particular- és la capacitat per aprehendre allò que se’ns presenta als sentits, per què hauríem de refusar gaudir al màxim d’allò que sabem que ens resulta agradable i aprehensible? Per què hauríem de cercar allò que els nostres sentits no poden copsar per naturalesa? Desitjarem allò que els nostres sentits no son capaços de percebre, menystenint allò a lo que sí podem accedir?

En aquests moments observo l’epicureisme amb certa enveja constructiva.

Una vida realitzada és una vida que fuig d’allò que és material, deia aquest personatge, que fuig d’allò que és material per buscar allò que transcendeix l’home quotidià.

En aquest punt, he de reprendre la línia de pensament de:

  1. Creences
  2. l’Observador Dolgut