Oportunitat.

No soc un lladre perquè no he pogut, perquè no n’he sabut o perquè no he tingut la oportunitat. No em feu el lleig de creure’m bona persona per totes aquestes desfortunes.

Objectius. Quants i quins?

Llegia l’altre dia una carta d’un personatge públic en la que recomanava a una altra persona que no es centrés en assolir objectius materials, insistint en que aquests objectius han de ser, a tot estirar, mitjans per alguna fita superior, mai una fita per si mateixa, sobretot tenint en compte el breu espai de temps que se’ns permet ‘manifestar vida’.

En un primer moment vaig estar-hi d’acord: em sembla correcte no “encaparrar-se” amb assumptes materials. Treballar-los i treballar-hi sí, però encaparrar-s’hi, no. Avui, però, estic dispers…

Si el que ens caracteritza com a éssers vius -humans, en particular- és la capacitat per aprehendre allò que se’ns presenta als sentits, per què hauríem de refusar gaudir al màxim d’allò que sabem que ens resulta agradable i aprehensible? Per què hauríem de cercar allò que els nostres sentits no poden copsar per naturalesa? Desitjarem allò que els nostres sentits no son capaços de percebre, menystenint allò a lo que sí podem accedir?

En aquests moments observo l’epicureisme amb certa enveja constructiva.

Una vida realitzada és una vida que fuig d’allò que és material, deia aquest personatge, que fuig d’allò que és material per buscar allò que transcendeix l’home quotidià.

En aquest punt, he de reprendre la línia de pensament de:

  1. Creences
  2. l’Observador Dolgut

Control!

No vulguis atrapar el foc amb les mans nues,
no et resultarà agradable.

Observacions

Sovint, el tot, és una part més d’una determinada realitat. De vegades observable a simple vista  de vegades no tant evident. És important, però, no excloure aquesta part d’allò que observem.

De guanyadors i perdedors.

Els experts d’alguns mitjans de comunicació donen com a guanyador del debat electoral al candidat del PSOE, en Pérez Rubalcaba, mentre que les enquestes populars diuen que ha estat en Mariano Rajoy, el del PP, qui l’ha guanyat.

Llavors, està clar que hi ha dos criteris a l’hora de triar guanyador. M’agradaria saber quins son aquests criteris per poder concloure si és el poble el que es deixa dur per l’eufòria i l’esperança de canvi o son els experts dels mitjans de comunicació els que saben veure que rere el programa electoral d’en Rajoy s’hi amaga una absoluta buidor de contingut pràctic i efectiu.

Perquè les bones intencions no son altra cosa que això, bones intencions. I lo que realment m’espanta –no exagerem, tampoc no m’espanta tant- és que culpabilitzem de la crisi al govern actual en lloc de responsabilitzar-nos-en nosaltres, el poble, els consumidors, els grans culpables a l’ombra.

Sempre he dit que per sortir de la crisi no s’ha de canviar l’executiu que governa l’estat, s’ha de reeducar el poble. Però hi ha un problema en tot això:

El poble, mancat de tota humilitat, pren la pròpia pobresa com a estendard i s’entesta en voler ensenyar austeritat als seus dirigents tot apel·lant a que son ells, els que manen, els que han de donar exemple i que el poble està exempt d’aquesta mena de sacrificis educatius.

El saber popular només és efectiu en frases curtes o, a tot estirar, que no vagin més enllà d’un paràgraf, quan es tracta de solucionar problemes que van més enllà de l’acció d’un sol ciutadà cal acudir i confiar en instàncies més elevades i amb una perspectiva sobre la situació econòmica més global.

Canviar de govern no reduirà l’enveja que sentim en veure que té el veí, allò que nosaltres no tenim. I ho voldrem i farem mans i mànigues per no ser menys. Mentre no s’abordi el problema des de l’educació, els valors i els principis, seguirem en crisi.

Caminant la veritat

Recórrer el camí en un únic sentit només ens permetrà veure una determinada perspectiva del paisatge. Cal girar cua i caminar-lo en sentit contrari per copsar-lo tot; i molt de compte amb les pressuposicions de com son els elements del paisatge que el nostre sentit de la marxa ens impedeix observar!

Que continuï l’espectacle!

No hi ha grans homes,
              hi ha grans actors;  però, que és la vida
             sinó una gran teatre?
Així doncs, esdevé monjo qui vesteix l’hàbit.

Tolerància & Intel·ligència.

No pots ignorar a qui pensa de manera diferent a com ho fas tu, en tot cas, pots fer-ho d’aquells que pensen com tu, perquè ni aporten res nou ni suposen un risc pel teu sistema ideològic, però no cometis l’error d’ignorar o menystenir a qui discrepa de la teva opinió.

Tolerància & Intel·ligència.

No pots ignorar a qui pensa de manera diferent a com ho fas tu, en tot cas, pots fer-ho d’aquells que pensen com tu, perquè ni aporten res nou ni suposen un risc pel teu sistema ideològic, però no cometis l’error d’ignorar o menystenir a qui discrepa de la teva opinió.

Qüestió d’ordre

Pots tenir la realitat que vulguis sense canviar-la essencialment. Només cal mirar-la d’una altra manera; la dificultat, però, rau en saber com mirar i en no creure en estructures inamovibles.

La sentència anterior s’extreu del principi d’inducció matemàtica i dels axiomes de Peano.