Quatre Coses

Els experts d’alguns mitjans de comunicació donen com a guanyador del debat electoral al candidat del PSOE, en Pérez Rubalcaba, mentre que les enquestes populars diuen que ha estat en Mariano Rajoy, el del PP, qui l’ha guanyat.

Llavors, està clar que hi ha dos criteris a l’hora de triar guanyador. M’agradaria saber quins son aquests criteris per poder concloure si és el poble el que es deixa dur per l’eufòria i l’esperança de canvi o son els experts dels mitjans de comunicació els que saben veure que rere el programa electoral d’en Rajoy s’hi amaga una absoluta buidor de contingut pràctic i efectiu.

Perquè les bones intencions no son altra cosa que això, bones intencions. I lo que realment m’espanta –no exagerem, tampoc no m’espanta tant- és que culpabilitzem de la crisi al govern actual en lloc de responsabilitzar-nos-en nosaltres, el poble, els consumidors, els grans culpables a l’ombra.

Sempre he dit que per sortir de la crisi no s’ha de canviar l’executiu que governa l’estat, s’ha de reeducar el poble. Però hi ha un problema en tot això:

El poble, mancat de tota humilitat, pren la pròpia pobresa com a estendard i s’entesta en voler ensenyar austeritat als seus dirigents tot apel·lant a que son ells, els que manen, els que han de donar exemple i que el poble està exempt d’aquesta mena de sacrificis educatius.

El saber popular només és efectiu en frases curtes o, a tot estirar, que no vagin més enllà d’un paràgraf, quan es tracta de solucionar problemes que van més enllà de l’acció d’un sol ciutadà cal acudir i confiar en instàncies més elevades i amb una perspectiva sobre la situació econòmica més global.

Canviar de govern no reduirà l’enveja que sentim en veure que té el veí, allò que nosaltres no tenim. I ho voldrem i farem mans i mànigues per no ser menys. Mentre no s’abordi el problema des de l’educació, els valors i els principis, seguirem en crisi.

No, aquest escrit no va sobre les desastroses –no sé si necessàries- retallades en matèria sanitària dutes a terme per les diferents administracions. Però tampoc no s’hi allunya gaire.

Introduint les essències.

L’esperança és l’essència de la felicitat. Sense una no hi ha l’altra. L’esperança és allò que mou i la felicitat assolida és el destí, el lloc d’arribada. Sense camí a recórrer no hi ha, tampoc, felicitat. Fixeu-vos en aquells que ho tenen tot. Quants cops no hem llegit a la premsa que tal artista ha mort de sobredosi o que tal altre està en una clínica de desintoxicació. Felicitat és un concepte sempre-futur, ja sigui espaial o temporalment.

Arribats a aquest punt he de concedir-vos que hom pot sentir certa felicitat en assolir allò que volia, però el temps farà que la novetat envelleixi i es dissolgui dins la nova quotidianitat.

Però què és l’esperança? a banda d’allò que essencia (que n’és essència) la felicitat? És ignorància. És no saber. En saber assolim una realitat, arribem a un lloc i, com deia, no hi ha felicitat en el present, al menys, no massa duradora. Si felicitat és moviment i canvi –recerca- la realitat és allò més allunyat de la felicitat. Compte, no confonguem ara realitat amb desgràcia; és, en tot cas, un punt de partida.

La breu realitat

Vosaltres heu vist mai un metge, oncòleg, posem per cas, en que cada dia recordi als seus pacient que tenen càncer? Vosaltres creieu que aquest pacient té alguna esperança de felicitat, per efímera que sigui?

Per què, dia rere dia, telenotícies rere telenotícies, els mitjans ens repeteixen que estem immersos en una crisi galopant? Tot just quan creiem que la cosa pot millorar et recorden que no, que t’estàs morint d’un càncer a la cartera.

Em pregunto quina novetat fa que allò que ja sabem i coneixem esdevingui noticia perpètua. Jo ja sé que l’economia va malament, però deixa’m tenir l’esperança de creure que ens en sortirem!

L’audiència augmenta de forma inversament proporcional a la felicitat d’aquesta i, què m’has dit! toca proclamar als quatre vents que això s’enfonsa per rebentar els índexs (d’audiència).

Serem “gilipolles”!

I què voleu que en faci jo, l’Alex, autor d’aquest text, quan veig per la televisió que Europa està immersa en una recessió, encara que no vulgui utilitzar-se aquesta paraula? Què puc fer quan em diuen que han despatxat a no sé quants treballadors?

Hi ha persones que després de quatre o cinc anys parlant de crisi encara no han aprés a viure en ella. De fet, estan en crisi constant.

La crisi no és un període més o menys prolongat en el temps, la crisi es un instant concret en el que es passa d’una situació favorable a una altra de menys favorable.

Un cop passat aquest instant tenim una nova quotidianitat en la que viure. Arribats a aquest punt només ens queda treballar per millorar les expectatives i tenir esperança. És un error creure que estem en crisi constant.