Moltes de les manifestacions de la llibertat personal s’exerceixen en oposició a la llibertat i el benestar dels altres. Hi ha la errònia creença que la llibertat, si no es mostra clarament –fent-ne ostentació-, no és la llibertat autèntica i reconeguda.
Aquesta mal entesa llibertat menysté l’obligació de complir els compromisos adquirits i les bones maneres en les relacions humanes, emparada per un “soc lliure i puc fer el que vulgui!”.
Potser no hauríem de parlar de llibertat, sinó d’egoisme, és clar que, sobre el paper, cap de nosaltres no vol fer mal a ningú però en fem en racionalitzar i convertir l’egoisme: “jo vull això”, en “jo soc lliure i, per tant, vull [fer] això [peti qui peti]”. I, fins i tot, si ha de petar algú, diem que és pel seu bé.
Em pregunto si els fòrums i llocs d’opinió de la xarxa, on prima més la velocitat per respondre que la profunditat de la resposta, son eines vàlides per fomentar el coneixement i la reflexió o crear veritables opinions fonamentades.
I això, et serveix d’alguna cosa? referint-se, per exemple, a algun dels nostres coneixements adquirits -coneixements poc necessàris per anar fent- o alguna activitat que realitzem i que no cau en lo que hom pot entendre per activitat típica o quotidiana. Plantejar aquesta pregunta és atacar l’essència de la mateixa naturalesa, per que, de què serveix estar-nos tafanejant pel mon durant tota una vida, per acabar sota terra al final dels nostres dies? Vull dir que cap cosa hi ha amb tant poc sentit com la mateixa vida, i potser el cas sigui pitjor, perquè no podem el·ludir-la: hem d’arribar fins al final.
Em pregunto per què soc reticent a fer allò que em proposo fer. I la resposta que em dono no em sembla convincent, per tant, concloc que allò que em disposo a eliminar –i que potser vulgui mantenir- no ho necessito. I em pregunto, també, perquè em resisteixo a oblidar alguns records i coneixements o a canviar una costum. Em responc que allò que vull oblidar m’essencia. I concloc que no ho necessito, perquè allò que m’essencia no està -no ha d’estar!- lligat a la necessitat del meu jo social i conscient.
Quina diferència hi ha entre la mort per inanició voluntària i un suïcidi? Podríem trobar-ne alguna, però jo no en veig cap. Qui mor a causa d’una vaga de fam no és menys indigne o més digne que qui es treu la vida tirant-se a les vies del tren o saltant al buit. Pels motius que siguin, l’individu no afronta el problema que té present o, potser, no sap trobar-hi la solució. Així doncs, en ambdós casos –el del suïcida clàssic i el del suïcida ideològic- si som coneixedors de la intenció de l’individu d’acabar amb la seva vida, tenim la obligació de persuadir-lo o fer-lo entrar en raó, ja sigui mostrant-li la inutilitat del seu acte o buscant solucions al seu problema, però mai des de el xantatge que vindria a ser una cosa similar a: “o em soluciones el problema o em mato”.
