En quin moment una negociació esdevé xantatge? Quan una de les dues parts amenaça en causar un mal, físic o moral –psicològic-, a l’altra part. Així doncs, la vaga de fam de l’Aminetu Haidar és un xantatge, ja que ens amenaça amb la seva mort. Diguem que ens cedeix, amablement, la responsabilitat de mantenir-la viva i, com no, la responsabilitat, si no sobreviu, de la seva mort.

Quina diferència hi ha entre la mort per inanició voluntària i un suïcidi? Podríem trobar-ne alguna, però jo no en veig cap. Qui mor a causa d’una vaga de fam no és menys indigne o més digne que qui es treu la vida tirant-se a les vies del tren o saltant al buit. Pels motius que siguin, l’individu no afronta el problema que té present o, potser, no sap trobar-hi la solució. Així doncs, en ambdós casos –el del suïcida clàssic i el del suïcida ideològic- si som coneixedors de la intenció de l’individu d’acabar amb la seva vida, tenim la obligació de persuadir-lo o fer-lo entrar en raó, ja sigui mostrant-li la inutilitat del seu acte o buscant solucions al seu problema, però mai des de el xantatge que vindria a ser una cosa similar a: “o em soluciones el problema o em mato”.

La vaga de fam com a alternativa

Avui llegia a “El País” un article que comparava, en certa manera, la mort d’en Bobby Sands (membre de l’IRA mort en vaga de fam) i l’Aminetu; son dos casos totalment diferents, amb el mateix resultat: mort; bé, l’Aminetu encara és viva. Aquesta és/seria la única coincidència.

En el cas d’en Bobby Sands, era la única manera –dràstica i radical- de protestar i cridar la atenció: reivindicar allò que creia que havia de ser. I era la única manera perquè tenia limitades, legalment, les seves llibertats bàsiques: lliure associació, lliure deambulació, etc, clar, estava empresonat! En Bobby Sands no tenia alternativa. De fet, sí que la tenia, perquè la mort mai no és una alternativa. L’Aminetu en tenia més: l’Estat Espanyol li va oferir la nacionalitat espanyola o l’estatus de refugiat polític, però ella va refusar l’oferiment i en fer això va refusar totes les opcions: va refusar oferir els seus coneixements i serveis[i], la seva ajuda, a aquells que segueixen la seva causa. Va refusar fer conferències i lluitar –en el futus, al llarg del temps- pel seu moviment. Va refusar, en definitiva, a fer! És a dir, a tot. Tot a canvi d’un xantatge emocional que fa més mal que bé, però clar, el xantatge és fruit de l’egoisme, és aconseguir, a tota costa, alguna cosa, i l’egoisme no veu altra cosa més que el propi individu, és normal, doncs, que l’Aminetu i els qui l’aconsellen no vegin les possibilitats de la VIDA.

La dignitat –respecte-

Quin respecte mereix una persona que decideix morir per una causa tot renunciant a la possibilitat de continuar la lluita d’una altra manera? Si hi ha alternatives, perquè no aprofitar-les? En Nelson Mandela va passar-se 27 anys a la presó i en sortir-ne, va continuar lluitant; una vida de lluita, d’èxit a llarg termini, de paciència i d’admiració. Un model, un veritable model a seguir, si es que en volem seguir algun. Però, i l’Aminetu? Jo, humil servidor vostre, crec que l’Aminetu s’equivoca. Crec, també, que encara és a temps de rectificar. Si teniu la possibilitat de propagar-li aquesta alternativa de lluita, feu-li saber.

Salutacions.

[i] gràcies a la nacionalitat espanyola i als drets que aquesta li atorga

Tindrem paciència per abordar la feina que tenim per endavant? Aquest dies, en un parell de covnerses, he acabat amb la mateixa conclusió: el problema mediambiental que patim no té solució a curt termini, nosaltres no el veurem arreglat i caldrà esperar un parell o tres de generacions per veure-hi una millora significativa si és que decidim ficar-hi remei.

I em fa por que tenir que esperar cent anys per a que les coses canviïn faci que mai no es comenci a treballar per aquest canvi necessari.

Tenim la responsabilitat –no moral, no espiritual, sinó real, vital i necessària- d’educar als fills i a les generacions que ens segueixen de quins son els valors pels que cal lluitar. Tenir un bon cotxe, dues cases, un xalet a la platja per poder lluir davant dels amics i veïns, no son els valors que ens mantindran vius.

Hem oblidat que només som uns simples llogaters del planeta. Creiem, erròniament, que és nostre i que podem fer amb ell allò que vulguem. Aquest error ens durà a l’extermini a l’autogenocidi.

Aquest text es fruit d’una conversa entre un servidor i una altra persona, per tant, en primer lloc li demanaré disculpes si fos el cas que es sentís indefens i mancat del “dret de rèplica” en llegir-lo, si mai fos coneixedor d’aquesta pàgina web. És també, però, la continuació d’un pensament conseqüència d’aquella conversa i per això em permeto continuar-lo aquí.

No hi ha coses essencialment bones o dolentes, prenen aquest color depenent de la nostra educació, valors, etc., per tant, abans de determinar la bondat o maldat d’algú o d’alguna idea –posem per cas que estem parlant d’un filòsof- cal haver-lo estudiat i cal que ens generi sensacions certes i sensibles –que les puguem notar nosaltres mateixos- i que ens permetin posicionar-nos a favor o en contra del personatge o de la idea d’estudi. Tot i això, i depenent de la persona o idea a la que estem valorant, caldria no extreure-la del seu context social per fer-ne la valoració, perquè, per norma general, les idees i les persones son fruit –son construïdes- sobre un ampli fonament quotidià de manera que no es possible extreure la idea del seu context històric i social a l’hora de valorar-la.

Ara bé, és molt freqüent posicionar-nos a favor o en contra només per dur penjada la xapa de “hi estic a favor” o “hi estic en contra”. Amb això ja es pressuposa que, si portem aquesta xapa, és perquè som molt coneixedors del tema; normalment no és així perquè si el savi reconeix la seva ignorància, com podem pretendre, nosaltres ignorants, saber allò que no hem estudiat?

En què som bons? Què fem aquí? De veritat hi ha persones millor que altres, millor preparades per la vida a les que cal respectar i fer cas? Què els fa més respectables? Què o qui els dona aquesta superioritat moral e intel·lectual? La resposta a aquesta darrera pregunta és fàcil: nosaltres mateixos –i la nostra baixa autoestima. Creem els herois que no son altres que aquells que, per sort, esforç o el que sigui, han aconseguit allò que nosaltres no hem pogut; i m’atreveixo a dir que en un 99% dels casos, no és que els altres siguin millors que nosaltres, és que nosaltres creiem que ho son o bé que no som tan bons com ells. Ens falla l’autoestima.

Tots –un “tots” construït des de la individualitat de cadascú de nosaltres[i]- anhelem la popularitat, no perquè aquesta tingui, per se, res de bo, sinó perquè ens duu a la expressió màxima de reconeixement social. I És un comportament ben animal el voler estar al capdamunt de la piràmide jeràrquica i l’home no és una excepció en la seva animalitat: lluitarà fins arribar aconseguir el màxim de reconeixement possible per ser considerat millor i més respectable. I un cop aconseguit, què?

Viscut des de la ignorància, això és perfecte, ja deia Marc Aureli que la vanitat i la ignorància solen ser més fortes que la saviesa, les dos primeres es mostren com a objectius finals a assolir: la vanitat és alhora, camí i destí; la ignorància és una virtut que m’agradaria cultivar i gaudir més sovint, malauradament, però, un cop acomiadada, és impossible de retrobar.

En canvi, la saviesa, és un camí infinit que no acaba mai, no es pot assolir res perquè el savi s’adona de la seva exclusivitat en l’univers i, en aquesta escala, esdevé conscient de la seva insignificança. És clar que això no agrada a ningú: ningú no vol ser no-res. Tots preferim sentir-nos exclusius i, alhora, saber que formem part d’un tot, i la millor manera d’aconseguir-ho és creant uns valors artificials que ens obliguen a observar-nos i a reconèixer-nos mútuament, així, creem categories, títols i arbres genealògics que es remunten a l’origen primigeni. El problema de tot plegat rau en que quan, per mala fortuna, se’ns acut observar-nos a nosaltres mateixos –a mi, a l’individu- ens veiem sols i gairebé no ens coneixem, car, hem estat tant de temps observant als altres, volent ser l’altre que per poc que no oblidem qui som. Així doncs, farem el bé de manera ben visible, per ser reconeguts, i farem el mal amb la mateixa intenció. L’altruisme tampoc no existeix.

Salutacions.

Post Scriptum: la imatge que encapçala aquest text –i potser sigui l’element més important- hi és perquè vull que hi sigui. No per cap altre motiu. M’agradava. Tant de bo pogués justificar d’aquesta manera totes i cadascuna de les accions de la meva vida, amb la senzillesa d’un impuls bàsic.

[i] Començant per jo i per tu i per les nostres circumstàncies.