El meu nom és Alex, com haureu deduït si heu llegit les coses que publico aquí. Em dedico al mon de la tecnologia (8 hores al dia) i la resta de temps visc i aprenc la vida. Sí, sé que sona estrany això d’aprendre la vida i alguns de vosaltres, els més curts de mires, potser fareu alguna rialla i donareu un cop de colze a qui estigui assegut al vostre cantó per ensenyar-li què diu aquest “idiota” que fa en el seu temps lliure. Doncs sí, això faig: treballar, viure i aprendre la vida; tot seria més fàcil si no fos perquè som conscients de què i qui som. Aquesta consciència gairebé ens obliga –al menys jo m’hi sento obligat, clar que per imposició pròpia- a voler saber més i a intentar gaudir al màxim aquest únic temps de vida del que m’han disposat (perquè jo ni ho he demanat ni podré demanar que s’allargui o que es repeteixi si m’equivoco).
Es clar que tampoc no faré com aquell fabricant de cadires que, en voler fabricar la cadira perfecta, la més còmoda i ergonòmica, mai a la vida va arribar a fer-ne cap perquè es passava el temps investigant i provant. Buscar el camí i la perfecció en alguna cosa no atura el rellotge i la vida segueix, per tant, més val cadira funcional fabricada, encara que no sigui molt maca, que projecte teòric elaborat, però sense temps per dur a terme.
Es clar que, si el gaudi arriba en teoritzar, en provar, en investigar, tampoc no soc ningú per dir que no sigui un camí vàlid. Suposo que tot està en:
L’Aurea Mediocritass. La mesura justa, l’equilibri.
Com deia en Marc Aureli fa prop de dos mil anys (mireu si en fa de temps que es pensa sobre aquestes coses i sobre la poca utilitat de les coses innecessàries):
Tantes persones importants que hi ha hagut, i tantes altres que les han admirat. Però tant els uns com els altres han seguit el mateix camí: la mort. Tots som iguals en ella i no tornarem pas per veure quants ens recorden.
Com veieu, la part important de tot aquest rotllo és fins a la primera coma de la primera línia. La resta és palla.
Salutacions i bona vida.
