Objectius. Quants i quins?

Llegia l’altre dia una carta d’un personatge públic en la que recomanava a una altra persona que no es centrés en assolir objectius materials, insistint en que aquests objectius han de ser, a tot estirar, mitjans per alguna fita superior, mai una fita per si mateixa, sobretot tenint en compte el breu espai de temps que se’ns permet ‘manifestar vida’.

En un primer moment vaig estar-hi d’acord: em sembla correcte no “encaparrar-se” amb assumptes materials. Treballar-los i treballar-hi sí, però encaparrar-s’hi, no. Avui, però, estic dispers…

Si el que ens caracteritza com a éssers vius -humans, en particular- és la capacitat per aprehendre allò que se’ns presenta als sentits, per què hauríem de refusar gaudir al màxim d’allò que sabem que ens resulta agradable i aprehensible? Per què hauríem de cercar allò que els nostres sentits no poden copsar per naturalesa? Desitjarem allò que els nostres sentits no son capaços de percebre, menystenint allò a lo que sí podem accedir?

En aquests moments observo l’epicureisme amb certa enveja constructiva.

Una vida realitzada és una vida que fuig d’allò que és material, deia aquest personatge, que fuig d’allò que és material per buscar allò que transcendeix l’home quotidià.

En aquest punt, he de reprendre la línia de pensament de:

  1. Creences
  2. l’Observador Dolgut

What's this?

You are currently reading Objectius. Quants i quins? at .

meta