Memento mori.

Recorda morir i
recorda-ho cada dia.

En la pell.

Pots llegir en la teva pell el nom de les persones que s’amaguen rere el concepte de “veritat” per justificar llur inhumanitat; qui diu “veritat” diu “sinceritat” i altres sinònims o conductes que justifiquen el seu comportament.

Observa-les, després, perquè la seva merda fa pudor; igual que la de tot animal. Si no les observes, guanyen.

El bé i el mal

El bé i el mal recompensen de la mateixa manera, amb la diferència, però, que el mal mostra un orgull i una franquesa envejables en assolir l’èxit que el bé és incapaç de gestionar sense una posterior cadena de sacrificis i penitències per compensar i amagar la satisfacció d’assolir-lo; tot i això, el bé es vesteix de gala i esquiva l’anonimat que gairebé li és obligat, esdevenint part contraria.

Mesures dràstiques

De vegades calen mesures dràstiques i riscos assumits per acabar amb situacions poc definides i gens determinades. Hi ha amants de la incertesa constant, de la indefinició; no em busqueu entre ells.

De fet, tampoc no cal que siguin dràstiques les mesures, només cal evitar la indefinició.

Tampoc no és altruisme.

Ajudar per la satisfacció posterior que hom pugui sentir, és com menjar per poder cagar, cagar en el més pur esperit Freudià; tal ajuda perjudica, acostuma, a qui fa tal acció…

… i pareixerà la malicia de qui rep l’acció, malicia que no és altra cosa que l’essència.

Ser-en-el-moment.

Passa per assolir una observació objectiva de l’entorn, sense prejudicis, sense valoracions; i no és tant fàcil com sembla, perquè la valoració d’allò observat es la base de la nostra identitat, perquè construïm “jo” en funció d’“altri” i és difícil renunciar a la pròpia construcció.

Realitat de partida

La meva realitat és punt de partida,  
                            mai punt d’arribada.

Tret que, ja des de bon principi, decideixi no interactuar amb la resta d’individus que conformen la meva quotidianitat i això serà impossible perquè, tot i aconseguir la no interacció conscient, els meus sentits no es poden impermeabilitzar respecte d’allò que, activa o passivament, ve de fora de mi i que construeix la meva realitat subjectiva. 

De forces i realitats.

The most powerful force ever known on this planet is human cooperation.

Suposo que alguns de vosaltres haureu arribat a lo que podria considerar-se com una mena d’orgasme espiritual al llegir la frase anterior, per allò de que la unió fa la força, de que units ningú no ens vencerà o mil interpretacions i enquadraments més…
Per sort, la intel·ligència de l’autor d’aquesta frase, en Jonathan Haidt, va completar-la amb:

— a force for construction
and destruction.

I es que la primera frase, sense el complement de la segona, és poc menys que una mentida perquè l’imaginari humà i l’intel·lecte poc crític, tendiran a omplir de benevolència i amor els espais entre les paraules, oblidant els milions de morts en els conflictes bèl·lics, o la imminent destrucció del planeta duta a terme per la ma i la força humana.

No hi haurà evolució intel·lectual
si abans no s’afronta allò que som: monstres.

De normes i dignitats.

Quines normes socials cal observar per poder viure dignament? I aquesta dignitat que busquem, és una dignitat necessària o és una dignitat imposada pel grup?

No puc evitar preguntar-me, alhora, si aquestes qüestions que em plantejo les plantejo perquè em pregunto sobre elles com a observador objectiu o perquè la meva posició social m’impel·leix a enderrocar allò que hi ha establert per tal de permetre’m ascendir.

Conseqüències

Si te la foten massa vegades de la mateixa manera
no pensis que els altres son males persones o que el mon va contra tu,
comença a preguntar-te si no seràs una mica gilipolles.

Where Am I?

You are currently browsing the Màxima Filosofia category at .