Explicació Satisfactòria

Per a qualsevol cosa que facis, hi ha –tens- una explicació satisfactòria que justifica el teu comportament. Per tu, al menys.

Radical Stupidity

El diari “El Mundo” ha tingut accés a l’acta manuscrita de votació del jurat popular en el judici de l’expresident de la Comunitat Valenciana Francisco Camps i en un article indigne d’aquet periòdic, es mostren, amb sorna i escarni, les faltes d’ortografia comeses pel membre del jurat que va redactar l’acta.

Dic sorna i escarni perquè en fer públic el document i revisar-lo fil per randa, s’humilia de manera innecessària a una persona que no es pot defendre ni justificar. Desconec per què aquesta persona ha comés aquestes errades; potser no ha tingut els mitjans econòmics per ampliar la seva formació lingüística? No ho sé. I “El Mundo” s’hauria d’haver abstingut de publicar l’article, perquè desconeix l’entorn i la quotidianitat del redactor de l’acta. El text de “El Mundo” acaba dient que no es coneix la identitat del jurat autor del manuscrit, però vosaltres, sí que coneixeu o podeu conèixer la identitat de l’autor de l’article periodístic i ja us puc dir jo que aquest periodista està mancat de tota mena de respecte envers altri.

Dic indigne perquè a ningú no li importa la qualitat de l’ortografia del redactor de l’esmentada acta i, si és així, entenc moltes coses pel que fa al funcionament d’aquest país. Indigne perquè hi ha noticies molt més importants –segons el meu humil punt de vista- de les que fer-se ressò. Dic indigne perquè no hi ha dignitat en la humiliació pública de ningú.

L’essència d’un jurat popular és tornar al poble una mica del poder que aquest cedeix en exclusiva als poders de l’estat; aquests poders, en aquest cas el d’emetre un judici i un veredicte, van ser cedits formalment en el referèndum del 6 de desembre de 1978. Alhora, en l’article 125 de la Constitució Espanyola, que es votava aquell 6 de desembre de 1978, es contemplava un retorn de part d’aquest poder judicial al poble.

Fins al 1995 no va quedar “regulat” de manera plena aquest article 125 de la Constitució Espanyola, i va ser en la llei orgànica 5/1995 del 22 de maig que va quedar legalment establerta la figura del jurat. Un dels requisits per poder ser-ho, com diu l’article 8.3 d’aquesta llei orgànica, és saber llegir i escriure, enlloc diu que cal ser llicenciat en filologia hispànica o en dret; només cal tenir la capacitat –legal- d’emetre un judici.

És important tenir en compte que un jurat no emet un judici segons la seva intuïció o segons allò que hagi llegit en la premsa, el jurat ha d’emetre el judici segons el que cregui que diuen les proves que s’han presentat al cas. L’encarregat de que això sigui així i de que es compleixi la llei és el president del jurat, i magistrat, segons marca l’article 54 de la llei 5/1995 del 22 de maig.

El jurat popular és, per definició, popular i no es pot excloure a ningú de l’exercici d’aquest dret i deure! Tampoc no es poden crear classes de jurats segons l’estatus econòmic, cultural, religiós, tendència sexual o ortografia. Si un estat es basteix gràcies als vots dels ciutadans, de tots els ciutadans, siguin de la condició que siguin, també té el deure –l’estat i la ciutadania- d’acceptar que tots els ciutadans puguin formar part d’un jurat popular i té el deure d’acceptar les seves decisions si aquestes s’avenen amb la legalitat.

Així és la democràcia.

Temo que hi haurà una segona part d’aquest article. I, abans no arribi, prego que els que per encert llegiu aquest text i conegueu les lleis més que jo, corregiu les dades que he esmentat; i als que disposeu de més coneixement sobre llengua i estil de redacció, us demano que em feu saber on m’erro.

No fos cosa que vingués l’autora de l’article de “El Mundo” i em fiqués a parir públicament…

Així és la societat espanyola.

Qüestió d’energia.

De vegades costa més mantenir un estat de pau que la reconstrucció després d’una guerra. En tot moment cal tenir present el futur d’ambdós estats, pau i guerra, i triar aquell que més convingui per nous desenvolupaments futurs. Una bona esbravada a temps trenca allò que es feia impossible de mantenir i aplana el terreny per a noves construccions.

Completesa

No n’hi ha prou amb la recerca de la felicitat per viure en completesa,  cal dolor, dolor que defineix els límits entre allò que és necessari i allò que és fútil i efímer i que perfila, sense cap mena de dubte, aquells valors que fonamentaran una vida plena . Malauradament vivim en una època amb un molt baix grau de dolor, no obstant això, fugim d’ell sense saber què és i anem bandejant, a la deriva, buscant alguna cosa encara per nombrar.

Diferències trivials.

Molt probablement sigui així, molt provablement la meva veritat sigui diferent a la teva, però més enllà de lo que objectivament sigui o pugui ser, allò que prové de la meva subjectivitat és allò que inicia i condueix els meus actes.

Oportunitat.

No soc un lladre perquè no he pogut, perquè no n’he sabut o perquè no he tingut la oportunitat. No em feu el lleig de creure’m bona persona per totes aquestes desfortunes.

Control!

No vulguis atrapar el foc amb les mans nues,
no et resultarà agradable.

De guanyadors i perdedors.

Els experts d’alguns mitjans de comunicació donen com a guanyador del debat electoral al candidat del PSOE, en Pérez Rubalcaba, mentre que les enquestes populars diuen que ha estat en Mariano Rajoy, el del PP, qui l’ha guanyat.

Llavors, està clar que hi ha dos criteris a l’hora de triar guanyador. M’agradaria saber quins son aquests criteris per poder concloure si és el poble el que es deixa dur per l’eufòria i l’esperança de canvi o son els experts dels mitjans de comunicació els que saben veure que rere el programa electoral d’en Rajoy s’hi amaga una absoluta buidor de contingut pràctic i efectiu.

Perquè les bones intencions no son altra cosa que això, bones intencions. I lo que realment m’espanta –no exagerem, tampoc no m’espanta tant- és que culpabilitzem de la crisi al govern actual en lloc de responsabilitzar-nos-en nosaltres, el poble, els consumidors, els grans culpables a l’ombra.

Sempre he dit que per sortir de la crisi no s’ha de canviar l’executiu que governa l’estat, s’ha de reeducar el poble. Però hi ha un problema en tot això:

El poble, mancat de tota humilitat, pren la pròpia pobresa com a estendard i s’entesta en voler ensenyar austeritat als seus dirigents tot apel·lant a que son ells, els que manen, els que han de donar exemple i que el poble està exempt d’aquesta mena de sacrificis educatius.

El saber popular només és efectiu en frases curtes o, a tot estirar, que no vagin més enllà d’un paràgraf, quan es tracta de solucionar problemes que van més enllà de l’acció d’un sol ciutadà cal acudir i confiar en instàncies més elevades i amb una perspectiva sobre la situació econòmica més global.

Canviar de govern no reduirà l’enveja que sentim en veure que té el veí, allò que nosaltres no tenim. I ho voldrem i farem mans i mànigues per no ser menys. Mentre no s’abordi el problema des de l’educació, els valors i els principis, seguirem en crisi.

Caminant la veritat

Recórrer el camí en un únic sentit només ens permetrà veure una determinada perspectiva del paisatge. Cal girar cua i caminar-lo en sentit contrari per copsar-lo tot; i molt de compte amb les pressuposicions de com son els elements del paisatge que el nostre sentit de la marxa ens impedeix observar!

Que continuï l’espectacle!

No hi ha grans homes,
              hi ha grans actors;  però, que és la vida
             sinó una gran teatre?
Així doncs, esdevé monjo qui vesteix l’hàbit.

Where Am I?

You are currently browsing the Opinió category at .